Quan arribo a la Seu Vella, encara falten més de dues hores perquè la Lluna comenci a envair el Sol. Però alguna cosa ja ha canviat al turó. Hi ha molta més gent de l’habitual, ulleres fosques que passen de mà en mà i càmeres apuntant cap a un cel que, de moment, encara no té res d’extraordinari. És molt tòpic escriure-ho i encara més llegir-ho, però la veritat és que es respira un ambient diferent, com si les grans estructures que sostenen el temple sabessin que avui és un dia especial, un dia per lluir-se.
Més de 1.500 persones es reuneixen a la Seu Vella per seguir l’eclipsi. Famílies, parelles, grups d’amics, aficionats a l’astronomia i curiosos de totes les edats comparteixen el turó. Els punts habilitats per observar-lo se situen a les parts més altes del vessant occidental, al Castell del Rei o la Suda i al Baluard del Rei. La Seu, així com l’espai dels Mangraners, concentra bona part dels observadors que han escollit les comarques de Ponent per seguir el fenomen.
Aquí dalt, tothom està a punt. Professionals, aficionats i curiosos busquen l’enquadrament que els permeti endur-se una imatge d’un esdeveniment astronòmic que, durant uns minuts, convertirà el paisatge habitual en una postal ben diferent.
Però encara hi ha temps. El rellotge avança lentament i el Sol continua brillant amb normalitat. La calor, incòmoda com sempre, no dona treva.
“Hem buscat una ombra, ens hem assegut a terra i estem distraient-nos mentre esperem que arribi el moment”, expliquen la Noemí i el Lluís, que han vingut amb els seus dos fills, el Sergi i l’Àlex. A prop seu, hi ha una altra família, vinguda de Massachusetts i Nova York, que s’ha desplaçat a Catalunya expressament per gaudir el fenomen. “Aquesta catedral és espectacular, és un lloc increïble per veure l’eclipsi”, diu el Sean. Expliquen que fa dos anys van tenir la sort de veure un eclipsi total des dels Estats Units i que els va impressionar tant que han decidit aprofitar l’ocasió per reviure l’experiència i viatjar per Europa.
L’espera també té els seus rituals. Uns consulten el rellotge, altres s’hidraten, ballen al ritme de la música o simplement fan petar la xerrada. És el cas de la María José, originària d’Osca, que, juntament amb dues amigues, ha estat de les primeres a entrar al recinte. Està asseguda en una de les majestuoses parets del Palau del Rei, amb un paraigua i unes ulleres de sol per fer front a la calor. “Ens hem informat a través de diverses xerrades divulgatives i avui és el dia de la part pràctica. Som en un lloc privilegiat per fer-ho”, explica mentre albira el paisatge.
En diversos moments, l’equip tècnic del Parc Astronòmic del Montsec ofereix breus explicacions sobre l’eclipsi i sobre com observar-lo amb seguretat. Però l’atenció es va desplaçant progressivament de les explicacions al cel.
I LLAVORS, EL CANVI
Són les 19.34.41 hores i la Lluna comença a mossegar el Sol. S’escolten les primeres reaccions. “Mama, mira que bonic!”, crida l’Aitor a l’Aura. Vinguts d’Igualada, miren al cel amb una il·lusió que es contagia. Fins i tot una parella embarassada observa el fenomen amb complicitat i comenta: “El nostre fill naixerà el mateix any que un eclipsi total de Sol!”
A poc a poc, el disc solar va desapareixent. I llavors arriba el canvi. Són les 20.29.07 hores. Lleida es converteix en la primera ciutat catalana a veure la totalitat de l’eclipsi.
La llum perd intensitat i el paisatge també sembla transformar-se. La pedra de la Seu Vella adquireix una tonalitat diferent. La Lluna avança fins a ocultar completament el Sol i, de cop, tot sembla alentir-se. Els ulls, ara sense ulleres, queden fixats al cel. Els aplaudiments i els xiulets es barregen amb les paraules de sorpresa i amb la música èpica que sona de fons.
Durant un instant fugaç, es pot veure l’anomenat anell de diamants, el breu esclat de llum que es produeix quan un últim raig solar travessa una zona del relleu de la Lluna. Apareix i desapareix en qüestió de segons. No és casual que la paraula eclipsi tingui un significat tan proper al que està passant. El terme prové del grec antic ékleipsis, relacionat amb la idea de deixar o abandonar. La totalitat passa de pressa. El Sol torna a aparèixer i, amb ell, torna la llum habitual. “Quin gran espectacle, que divertit!”, comenta, eufòrica, la Pilar. “Però que poc que ha durat”, afegeix. “No m’ho esperava així. Ha estat impressionant”, exclama el Javier.
Les càmeres baixen, les converses es reprenen i els visitants comenten, amb entusiasme, el que acaben de veure. Alguns revisen les fotografies; d’altres encara mantenen la mirada al cel.
La Seu Vella recupera la seva silueta habitual, la mateixa que domina Lleida des de fa segles. El Sol també torna a ocupar el seu lloc al cel. Però la jornada encara no s’acaba, perquè, aquesta nit, les llàgrimes de Sant Llorenç prenen el relleu de l’eclipsi.
