Ho saben els cínics, fins els hedonistes, tot passant pels estoics: el Mal Absolut no existeix absolutament. Que ho preguntin, sinó, a les pròsperes funeràries. ‘No hi ha camp malmenat que no sigui fruiterat’ deia l’avi Galleguet de Balaguer, el pare de la Carme Valls, la meva tiastra que, sobtadament, ha fet mutis pel foro. La darrera Gallegueta, doncs. Ella i un servidor vàrem capejar un temporal familiar gens propici. De menys a més, però. Gràcies per l’harmonia final, Carme. Allò de la veu cantant. Shalom! Aquests dies he vist una pel·li que t’hauria agradat. Tracta d’una família amb puntuals estrips emotius entre dues germanes condemnades a suportar-se. Tot el soterrat tsunami familiar és observat des dels ulls esbatanats de Nanning, nen de dotze anys, que fa el que pot per no plorar a bots i barrals. ‘La isla de Amrum’ és el títol d’aquest sec, íntim i contingut melodrama familiar en temps del III Reich d’Adolf Hitler. I de com l’alliçonament ideològic no pot amb la tendra devoció del nen per la mare. ‘Aunque no quieras, me recuerdas al nazi de tu padre’, sosté l’oncle Theo, atiant el nebot. L’acció del relat s’esdevé en 1945, quan el racionament i l’estraperlo sumaríssims, ¿recordes?, decretaven fam, penúria i sacrificis a les llars amb l’arribada, a més, dels infants refugiats. Pa blanc, mel i mantega al rescat.
Sessió: No iniciada
