Es diu que el temps és or, però en realitat el temps és vida i es va esfumant. Per això, cal aprofitar cada instant tan bé com es pugui i a ser possible fent feliços a tots els que ens envolten. Aquesta seria la solució perquè funcionès aquesta societat que navega sense rumb i que aboca tots els seus integrants rumb a la incertesa.
Vivim pringats per les mentides constants dels polítics, mentre s’inverteix en ciència la meitat del que es dóna a l’església quan els creients amb càncer recorren abans a la quimioteràpia que al rosari.
Paradoxes d’unes lleis que només beneficien els qui les dicten perquè si es pretén que es respecti la llei el primer que s’hauria de fer són lleis respectables. Amb el xiulet dels míssils i drons que sonen als informatius amb les maleïdes retransmissions de les guerres en directe ara més que mai sona com a banda sonora una tètrica simfonia de Bach.
Ningú vol ser pessimista, ningú vol pensar malament, però l’optimisme de molts s’ha esvaït amb tanta promesa escombrada pel temps. El poble continua empobrint-se mentre quants ostenten el poder segueix sense repartir cap tros del pastís.
Al contrari, prefereixen donar-se un atracó abans que compartir res, cosa que em porta a revisar una vella llegenda molt interessant que resulta comparativa amb tots aquells mamons que viuen del conte i que no baixen del seu pedestal.
A tots aquells que neden a l’abundància a costa dels altres els hauria de passar com al ‘Lagarto de Jaén’… Oh yeah!
