Tot just portem dos mesos d’aquest 2026 i potser ja va sent hora de dir-li que pari de trasbalsar-nos. A banda de les notícies i incidències de nivell local, un dels factors que no dona treva són les esbojarrades decisions del President dels EUA, Sr. Trump. Cada dia ens sorprèn amb un o més estirabots verbals i amb decisions que semblarien impensables en un estadista del nostre segle i àmbit cultural. La d’aquesta setmana ha estat la d’atacar l’Iran i de retruc desencadenar una guerra al pròxim orient. En aquests darrers mesos ja l’havíem vist burxar, amenaçar i atacar Groenlàndia, Canadà, Veneçuela, Mèxic i Cuba. Semblava tanmateix que es limitava a l’hemisferi occidental, en una reedició de la doctrina Monroe. Curiosament, l’agressió i la guerra sagnant de Rússia contra Ucraïna i el genocidi d’Israel a Gaza no semblen haver-lo motivat tant i no han provocat una intervenció directa, més enllà dels seus comentaris, absolutament forassenyats en molts casos.
Ara, en canvi, el Sr. Trump ha ordenat atacar l’Iran i ha fet matar el líder màxim d’aquell Estat. Ja no es limita al continent americà sinó que ha estès les hostilitats al vell continent. I ho ha fet, simplement perquè ha volgut. Ni tan sols ha facilitat una explicació argumentada sobre quines han estat les causes de la intervenció.
Naturalment que sobren els motius per enderrocar el règim dels aiatol·làs (que, per cert, encara no ha estat enderrocat). I també per capturar Ali Khamenei i fer-lo respondre dels seus delictes. Que no ens ho expliquin als de la nostra generació, que ens vam passar la joventut preguntant-nos com era que occident deixava governar impunement un dictador assassí com Franco. Però aquestes coses no es fan així. No pot ser que perquè a un estat determinat, per molt poderós que sigui, li sembli que ha d’enderrocar un govern, ho faci. De fet, amb aquesta actuació el Sr. Trump està legitimant la intervenció del Sr. Putin contra Ucraïna, perquè ell també ven als russos que aquella intervenció era per salvar els ucraïnesos del feixisme.
Si el Sr. Trump hagués volgut fer mínimament bé allò que ha fet, hauria d’haver intentat consensuar la intervenció a nivell internacional, en el si de les Nacions Unides. Si una majoria s’hi hagués mostrat en contra, no ho hauria d’haver fet, com és lògic. Però amb una majoria n’hauria tingut prou per guanyar legitimat. Ja sabem que el sistema de vetos hauria impedit que la intervenció fos aprovada formalment. Però encara que no hagués estat estrictament legal, hauria estat legítima i, de pas, hauria pogut encetar la necessària revisió del tema dels vetos de la Carta Fundacional. El dubte és si el Sr. Trump és capaç de defensar en un debat obert una intervenció que fins ara no ens ha pogut justificar.
Un consens sobre la necessitat de la intervenció estic segur que hauria ajudat el poble iranià a rebel·lar-se i també hauria pogut atemorir molts altres règims autoritaris i impresentables que haurien vist tallar les barbes (mai millor dit) a congèneres seus. Però una intervenció unilateral, interessada i sense justificació explícita només afavoreix la política de blocs. Segur que la Xina i Rússia es deuen estar fregant les mans davant d’aquesta bestiesa.
Cada cop estic més convençut que el Sr. Trump està actuant com l’aprenent de bruixot de la magnífica peça de Paul Dukas traslladada al cinema de dibuixos animats per Walt Disney en la memorable Fantasia. Però no te color: és incomparablement millor Mickey Mouse.
