És una realitat imparable que Lleida, amb l’obertura massiva de franquícies i la manca de relleu generacional, tanca botigues i establiments de tota la vida. En perdre el caràcter comercial que la definia, la ciutat també perd encant, oferint un aspecte avorridament uniforme. Un dels sectors que ho exemplifiquen, són les fleques, rebosteries i cafeteries. Així, trobar un lloc que conservi el savoir faire d’abans, és una aventura. Amb tot, si el busques el trobes perquè haberlos haylos. Al núm. 10 del Bisbe Messeguer n’hi ha un: la pastisseria Celeste. Regentada amb mà ferma per Celeste Garrido, Antonio Garrido i Lidia Charles, aquesta empresa familiar resisteix amb perícia el tsunami de les modes gastronòmiques. Busco el moment i m’assec a xerrar amb ells…
La Lidia m’ofereix un cafè llarg i, entre glop i glop, amb conversa distesa, vaig esbrinat el secret del seu èxit. Descobreixo que són un braç de feina, bé sis, essent precisa. Feina que es distribueixen: l’Antonio fa els pastissos, la Celeste els plats cuinats i els canapès i la Lidia els bocatas, a més d’atendre la pastisseria cara el públic. També em diuen que tot just fan vacances, i que la qualitat dels productes i l’atenció personalitzada són elements clau per fidelitzar el clients. A més dels passavolants, han fidelitzat també la clientela provinent de la Universitat i de la Clínica Perpetuo Socorro, tant, que semblen la cafeteria d’un i altre lloc. I és que l’amabilitat i el tracte familiar que tenen amb els clients ens fan sentir com a casa, convertint-la en un punt de trobada…
I ara, una mica d’història. La pastisseria s’inaugurava el 6 d’octubre de 1986. Ho va fer, em diuen, perquè els germans Garrido, que exercien de paletes, van aprendre a fer pastissos amb els rebosters de la Miramar. Celeste Domínguez, mare dels Garrido, en veure l’habilitat dels fills per amassar tot el que els queia a les mans, els va suggerir bescanviar la calç i el morter per la farina i el sucre. L’obra per l’obrador, vaja. I van obrir la Celeste. Amb el nom de la mare, en reconeixement a la impulsora. Atès que soc en un lloc celestial, pregunto quin és el seu pastís estrella: el de xocolata. I la massini. Ah! i els bescuits borratxos. En dono fe. Amb el regust de tan artesanals delicatessen al llavis m’acomiado. Hi ha oficis que són bons, perquè són de bon viure, deia el poeta. Ser pastisser n’és un.
