Quan vaig al cine a veure un drama poderós, amb patiments insuportables, no m’angoixo perquè sé que formen part d’una trama que els justifica. I que el desenvolupament de la història durà personatges i espectadora a alguna part, acabi bé o no la pel·lícula. No és el cas de Sirat el film d’Oliver Laxe, seleccionat per anar als Oscars com a millor pel·lícula internacional. He dit que no és el cas? Soc agosarada? Parlem-ne. Una manera superficial i fins conservadora de ventilar-me el que en un primer moment em va suggerir la pel·lícula, seria dir allò de: “Si no vols pols, no vagis a l’era”, aplicable tant a l’espectadora que surt del cine epatada, com als protagonistes del film. Ignorar els perills és el que fan un pare i el seu fill en endinsar-se en la pols d’un desert plagat de mines (ui!, spoiler) per buscar la seva filla i germana. Però no ens avancéssim….
Sirat, s’inicia amb una rave desinhibidora (genial la música de Kangding Ray), amb el rerefons d’un paisatge omnipresent i magnífic que es menja la sala (¿cal dir que és una pel·li que s’ha de veure en un cine?); deriva en road movie amable, on el pare i fill desorientats són acollits per uns “asistema” empàtics, per etzibar-nos en la segona part un cop de puny als ulls. Totes les escenes que esdevenen després són cruels fins al moll dels ossos. Crueltat gratuïta? Nihilisme abrandat? ¿Laxe és deixa endur per les poderoses imatges que sobrevolen el seu cap, passant d’una trama coherent? Em costa creure-ho. En arribar a casa, esbrino una mica i intueixo en què es va inspirar. El desert fronterer de Mauritània està ple de mines des de 1975. Europa mira cap a una altra banda, però els qui s’hi endinsen en pateixen les conseqüències. ¿No serà que el film ens ve a dir que en un món on tot explota, no ens queda altra que seguir ballant? ¿O que a l’espera que sorgeixi el sentit, seguim precipitant-nos a la catàstrofe?..
Qui sí té una trama que justifica el patiment dels personatges és Hamnet, de Clhloe Zhao. Comparteix amb Sirat l’exploració del dolor, del dol per la pèrdua d’un fill i el magnetisme hipnòtic per la natura. Aquí, però, els protagonistes lluiten per superar la tragèdia familiar. I el dolor s’entén no com un esdeveniment puntual, sinó com un procés que evoluciona fins arribar a la catarsi, provocada per l’escenificació de la mort del Hamlet teatral. Però aquesta és una altra història. I la resta silenci.
