En vam parlar l’any passat, afegint a les festes i al llistat d’efemèrides, el compromís del matí de Nadal al paratge de Vallmanya, terme d’Alcarràs. S’hi recorda la mort de Francesc Macià el dia de Nadal de 1933, essent president d’una Generalitat de Catalunya tot just reinventada després de tres segles sense cap mena d’autogovern ni d’institució semblant.
Francesc Macià i Llussà és una personalitat històrica complexa amb una vida plena de fites que ultrapassen les biografies del seu temps. El seu activisme i posicionament públic són difícils d’encasellar en els paràmetres superficials actuals. Però precisament per això, tothom pot trobar en el personatge motius sòlids per fer-ne homenatge.
Macià coneixia bé el país i les seves moltes realitats. Coneixia el món del seu temps i si calia se’n saltava les convencions. 90 anys llargs després hom té la sensació que els catalans no coneixem gaire les realitats del país i els qui tenen responsabilitats encara menys.
La trobada a Vallmanya reivindica un patrimoni que hi situa el president Macià com a eix vertebrador del valor històric, però el mèrit del lloc és una propietat agrícola d’altíssim interès que la seva esposa Eugènia Lamarca heretà i on treballà al costat del president. Un indret amb testimonis d’època antiga, medieval i moderna. Una explotació protagonista en la gestió de l’aigua i la modernització del treball agrícola. Un exemple de les polítiques de repressió, colonització… i tants altres ítems.
Però ni Lleida ni Alcarràs ni Vallmanya són terres per mites, ni són temps per lirismes ni llirismes. La frontera de Prats de Molló és una aventura de pel·lícula amb ressons irlandesos, de l’Europa republicana i de la resistència contra l’Espanya reaccionària i mesquina. Hi podem construir un relat mític amb xalet alpí com el de les cançons i un Lluís Puig somrient que ens hi rebrà encantat.
La frontera i la negociació del Canal d’Aragó i Catalunya, els vells litigis amb el Capítol de Lleida, les polítiques agràries dels dos darrers segles, el compromís d’una família i uns colons… no ens faciliten el mite. Les queixes tampoc, i el paper desmenjat de les institucions, gens.
No tenim un mite que solucioni la distància insondable fins a Alcarràs, ni una col·laboració institucional que no sigui “no-prenguem-mal-i-que-pagui-l’últim”, ni la d’un tresor llegendari medieval ni la d’uns escabrosos misteris clandestins contemporanis… Lluís Puig és a l’exili i els d’aquí somriuen molt poc.
