Eren les vuit del matí del diumenge 15 de juny i el que havia de ser un dia com qualsevol altre va deixar de ser-ho. El periodista Ignasi Calvo, exdirector de LA MAÑANA, va patir un ictus mentre es preparava per anar a fer una volta amb la seva dona i la gossa. “Va ser tot molt ràpid i molt inesperat”, recorda. “Ella (la dona) s’estava canviant i jo vaig anar al lavabo. En aquell moment vaig sentir un vertigen brutal i tot va començar a donar voltes sense cap avís. Vaig començar a vomitar moltíssim, vaig aconseguir sortir del bany, però al tornar quan em van venir ganes de vomitar de nou ja vaig caure”, relata Calvo. Sortosament, l’ambulància es va presentar de manera molt ràpida a casa i el van traslladar a l’Arnau. “Ho recordo bastant fins que em van començar a medicar perquè en cap moment vaig perdre la consciència. Només tenia la sensació d’estar molt cansat”, explica.
Va ser evacuat a l’Arnau amb un quadre de vertigen, però “sense cap símptoma extern que avisés que tenia un ictus”. De fet, li van descobrir després de fer-li una ressonància. “Van activar l’helicòpter i em van portar a la Vall d’Hebron”, on va ser ingressat a l’UCI per estabilitzar-lo i per evitar que “una part del coàgul pogués continuar i entrés al cervell”. A l’hospital, on va estar dues setmanes, li van comunicar que havia patit dos ictus. El procés de rehabilitació a la Vall d’Hebron va anar “molt bé” i en tres dies va passar d’una cadira de rodes a caminar sol amb l’ajuda d’un caminador. La principal afectació que li ha quedat és al sistema vestibular, que és el responsable de mantenir l’orientació espacial i l’equilibri del cos.
Durant dos mesos va continuar la rehabilitació a l’Onze de Setembre i ara encara una “nova evolució” a casa. “Faig exercici cada matí, surto a caminar amb la meva gosseta i també faig migdiada, que l’havia deixat de fer des que tenia 15 anys”, comenta entre riures. La vida després d’un ictus “et canvia molt”, confessa Calvo, ara de baixa laboral. “La feina que feia, tal com la feia i les hores que feia, ara és inviable. L’única activitat que puc fer bé és llegir en paper”. “Però em sento superafortunat”, diu, mentre agraeix tot el que ha fet la família durant el procés.
