Qui tingui memòria recordarà que, cap a finals del segle passat, al Pavelló Nou dels Camps Elisis se celebrava un saló anomenat FiraTast, translació d’un certamen de tapes que s’organitzava també per aquella època a Girona. Diria que la gestió era aliena a Fira de Lleida i que no va gaudir de gaire recorregut (una cinquena d’edicions, potser), molt inferior, en qualsevol cas, al que va tenir a Girona.
Tot buscant referències d’aquell saló per escriure aquest article, vaig trobar aquesta definició: “FiraTast és un certamen que agrupa productes de qualitat i artesanals, especialment del nostre país”. Hom diria que estem parlant de la nova fira MOS de Lleida, re-formulació de la tradicional Fira de Sant Miquel amb l’objectiu de convertir-la en un punt de trobada gastronòmic i de productes de proximitat. Vista la similitud d’objectius (que no de format) de FiraTast i Fira MOS, queda clar que, en qüestió de fires, tot està inventat, amb un existent ventall temàtic tan divers que qualsevol nou invent està obligat a reproduir algun altre model d’èxit. I pel que es veu, a Lleida ho hem sabut fer molt bé amb aquesta ‘nova’ fira perquè tothom en diu excel·lències. Les autoritats expressen la seva satisfacció, gairebé el 100% dels expositors repetirà l’any vinent i el públic ha pogut tastar, comprar i voltar sense trobar a faltar els tractors i la maquinària gràcies a la presència del Saló de l’Automòbil.
Em sorprèn, però, aquesta auto-complaença de les administracions que impulsen la Fira MOS. Hi vaig anar encuriosit, però el resultat em va decebre tant que la vaig trobar una fira pobra, poc atractiva i improvisada, allunyada del propòsit que es va fer explícit “de posar en valor el producte de proximitat, la cuina i la cultura gastronòmica del nostre territori”.
Si venem Lleida com un referent mundial del sector agroalimentari i oferim producte de qualitat, de proximitat i varietat gastronòmica, concentrar tot aquest ‘potencial’ en un únic pavelló firal sembla contraproduent. O estem venent fum o no s’ha sabut fer la fira atractiva per als productors agroalimentaris i de proximitat del territori. Un fet preocupant, en qualsevol supòsit.
La valoració seria un “necessita millorar”. El potencial hi és i la voluntat –imagino–, també. Només cal ficar-s’hi amb la convicció que hi ha molt a oferir i no amb la d’omplir únicament espais i escalat d’actes.
