El vigilant del Port de Llafranc em va explicar fa una setmana que a partir de setembre les barques atracades al mig del mar se les emporten cap a tallers o magatzems per passar l’hivern. Potser és massa car (i perillós) tenir-les ancorades a la mar quan s’ensuma mal temps. “Deu ser la imatge del final d’estiu, suposo?”, li vaig dir mentre enraonàvem la primera nit de setembre a l’entrada del port privat d’aquest barri mariner de Palafrugell. Després de recomanar-nos la visita a dos pobles empordanesos i de fer una referència a la barca que utilitzava Josep Pla ens vam acomiadar fins a la pròxima. És curiós com n’hi ha d’oficis amagats entre horaris taciturns, com el del vigilant, o com els de tota aquella gent que treballa de nit lluny dels focus mediàtics. Com a periodista sempre m’he quedat amb ganes (potser ho faré algun dia) d’explicar la història de les persones que s’encarreguen de muntar i desmuntar l’escenari abans d’un gran concert. Quan tot s’ha acabat. Quan la gent torna cap a casa i clareja el dia, aquesta gent encara mou maletes, cables i estructures metàl·liques per carregar el camió i anar cap un altre poble on l’endemà i l’altre repetiran la mateixa litúrgia diària. Aliens, segurament, a la festa que ells ajuden a muntar i desmuntar perquè sigui un èxit i la gent s’ho passi bé. Parlant d’oficis invisibles n’hi ha un que sempre m’ha cridat l’atenció. És el del músic que s’asseu al costat d’un gran pianista i, amb paciència, va girant les partitures mentre el protagonista s’endú els aplaudiments. A ell no el veu ningú, segurament, però la seva feina és igual d’imprescindible que la del concertista que saluda el públic des de l’escenari i rep un ram de flors de l’alcalde o alcaldessa a l’acabar de tocar. Almenys, l’aguantador, aquella persona que fa molts anys tenien les orquestres per fer veure que tocava la trompeta, tenia el seu minut de glòria. De tots aquests oficis me’n quedo amb un altre: el de l’escombriaire que deixa la plaça com una patena tot just acabat el mercat. Ningú li agrairà mai però tant important és la seva feina com la del paradista que despatxa fruita i enciams o sabates a bon preu. Són els invisibles del mercat laboral però tanmateix imprescindibles.
Sessió: No iniciada
