Els dissabtes d’Eurovisió els veïns venien a casa dels padrins d’Artesa de Segre fins ben entrada la nit per veure plegats, en blanc i negre, les cançons del festival. Era una festa tot plegat. A mesura que veien que aquell any tampoc s’igualaria la gesta de Massiel deixaven anar la frase: “Això tot és política”. I tenien raó. Eurovisió és política i ho hem vist enguany amb l’enuig que ha causat a TVE, i en especial a Pedro Sánchez, que Israel s’enfilés al capdamunt de les classificacions i estigués a punt de desbancar la cançó d’Àustria. Dic que aquells dissabtes d’Artesa eren una festa. Diria més. El record d’Eurovisió se’m perd, precisament, en aquells anys perquè em penso que des que la televisió ja era en color només n’he mirat un parell de festivals. Més o menys soc aliè a aquella festa de les televisions que convida Israel mentre massacra Gaza i en canvi expulsa Rússia per bombardejar Ucraïna. O una cosa o l’altra, senyors, però el que està clar és que de música en té poc. Perquè (ja em perdonarà Pedro Sánchez) la cançó d’Israel era molt més bona que la que va cantar Melody més enllà que Netanyahu sigui un sàtrapa. És més. La cantant israeliana era una supervivent de la matança que va fer Hamàs el 7 d’octubre, un grup fonamentalista tant menyspreable i malvat com ho és el mateix president israelià, que no té problema en matar de gana milions de palestins. Fixeu-vos. Ja estic parlant de política. Dilluns al matí escolto les tertúlies de ràdio i veig com, a partir d’Eurovisió, pontifiquen sobre la geopolítica internacional. I em torno a recordar de la frase dels padrins. Potser per això m’alegro de no mirar aquest festival que ens dona gat per llebre. És a dir. A partir de la música obre un ventall de raonaments que la majoria de gent que el mira no fa ni de bon tros. Potser perquè es fixa més en la música. Pel que fa a mi quan Eurovisió torni a ser una festa potser hi tornaré. Sigui Marta Roure, des d’Andorra, la qui intenti fer debutar el català amb Jugarem a estimar-nos o Sergio Dalma, de Sant Martí de Maldà, amb Bailar pegados. Per mi, la millor cançó en molts anys. Molt millor que la Melody i infinitament més bona que la de Massiel, que va guanyar.
Sessió: No iniciada
