Tenim assumida la relació què el Penedès té amb el vi —el cava, de fet, és un vi escumós—, però molts potser desconeixem que aquesta comarca podria ser el bressol de la vitivinicultura catalana. En efecte, en aquest municipi de nom simpàtic que és Avinyonet, trobem també un singular assentament ibèric, La Font de la Canya. Tot i que més aviat podríem associar aquest nom a la cervesa, el cert és que l’indret té un lligam directe amb l’enologia, com ho demostra la troballa de les llavors de vitis vinifera conreada més antigues de Catalunya, del segle VII aC. La visita paga la pena. La caminada fins al jaciment ja té el seu què, ja que cal travessar una mena de tram selvàtic d’aquells en el qual un s’imagina obrint-se pas amb matxet i salakot. I ja en el recinte, en el nostre cas de la mà de l’Aitor, un jove i excel·lent guia d’Arqueo Vitis (el nom de l’empresa ja és força aclaridor), podem admirar les curioses restes: uns pocs habitatges, carrers, magatzems i dos enormes cellers (el que porta a pensar que la poca gent que hi vivia no ho passava del tot malament). Però a l’excavació hi destaquen sobretot l’abundància de sitges de gra. El més curiós és que, seguint un ritual, les famílies cossetanes benestants, després d’un gran banquet, trencaven la vaixella i llençaven la bocinalla en una sitja reaprofitada. Inexplicablement, només en una es va trobar tot el material de l’alifara íntegre. Tal vegada amb la intenció de reaprofitar-lo o de treure’s unes calerons al mercat negre iber? Potser aquest detall ja anticipava l’esperit estalviador català…
Sessió: No iniciada
