Una de les innovacions més “revolucionàries” de l’Església, gràcies al papa Joan XXIII, va ser la introducció de les llengües vernacles a la litúrgia dels fidels, especialment a la missa. Encara recordo haver oït missa en llatí amb el capellà d’esquena als feligresos. La majoria de gent repetia les pregàries de memòria, però sense saber ben bé el significat del que deien. Aquest desconeixement va derivar en curiosos fets lingüístics. Per exemple, abans, per donar a entendre que algú disposava de diners, es deia que té “cumquibus”. Segons el gran folklorista Joan Amades, la frase deriva del prefaci de l’antiga missa en llatí quan es pregava al cel que escoltés les nostres veus (…cum quibus et nostres voces). La interpretació popular va modificar la traducció al català i va deixar la pregària en un “cumquibus a les nostres bosses”. Com que allò que es desitja tenir a la bossa no és altra cosa que diners, es va associar cumquibus a quartos, tant en català com en castellà. Al país de García Márquez són especialment enginyosos a l’hora de jugar amb el significat de les pregàries llatines. “Dominus vobiscum”, deia el capellà. Els fidels contestaven: “Entremos que no nos han vistum”. Quan el mossèn pronunciava a l’ofertori: “Orate frates”, els feligresos responien: “Que salgan los de alpargates”. A banda de les plasenteries lingüístiques, el llatí es manté fortament arrelat a la imbatible litúrgia vaticana. Qui no ha pronunciat durant aquests dies, per efectes d’un estrany magnetisme, la frase de l’any: Habemus papam.
Sessió: No iniciada
