De petit, si el plat no quedava net de menjar, la padrina sentenciava: “Una guerra hauria de venir”. D’acord amb les dades de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), un terç dels aliments produïts anualment per a consum humà al món no són ingerits per ningú. L’any passat, cada família catalana va llançar una mitjana de 63,61 kg de menjar. El conseller Òscar Ordeig ha fet una crida a “sacsejar la consciència dels consumidors per trencar esquemes culturals”. No cal trencar cap esquema. Només caldria recuperar els hàbits alimentaris dels nostres avis, quan imperava la norma sagrada que el menjar no es llança. Els plats més prestigiosos de la cuina catalana deriven del tarannà estalviador dels catalans. Els canalons neixen de l’aprofitament de les viandes sobreres del dinar de Nadal. El pa sec té una excelsa segona vida amb les sopes escudellades, les torrades de santa Teresa, el pa amb vi i sucre per berenar i, fins i tot, el pa sucat amb tomata. Diria que és l’aportació catalana més universal que podem trobar en els restaurants de Madrid sota la denominació destarotada de “pantomata”. Abans no es feia malbé ni una llesca de pa. Si algun bocí queia a terra, es plegava, se li feia un petó i ens el cruspíem.
Sessió: No iniciada
