Amb molt bon criteri cultural i cívic, els veïns de l’Horta de Lleida han volgut promoure un primer inventari que ha recollit el seu patrimoni material i immaterial, des dels noms de les partides i les seves festes o llegendes fins a elements tan notables com les ermites, els molins, i algunes torres carregades d’història. Uns tres-cents elements recollits a partir d’una tasca seriosa i molt professional i que a parer dels que ho coneixen bé, serien molts més. Altres pobles i viles, afortunadament, també volen tenir cura dels testimonis d’una forma de vida que ha configurat el territori, l’aprofitament dels recursos i molta, molta saviesa acumulada per les generacions anteriors. La mateixa UNESCO ha volgut garantir aquest llegat, per exemple amb el reconeixement de la tècnica de construcció en pedra seca. Malgrat les necessàries modernitzacions altres municipis protegeixen les banquetes dels canals, els salts d’aigua, les peixeres del riu, les sèquies velles… Una font, un canyar, un tossalet a l’horitzó, les velles cases i cabanes ens explicarien prou bé perquè som com som.
Malauradament hem hagut de suportar, i encara patim, l’absurda idea que menysprea la vida rural com si fos endarrerida oposant-la a la de ciutat. La mirada dels urbanites i dels metropolitans es manifesta amb una ignorància que esdevé sovint una manca de respecte cap al medi i cap a les persones que hi viuen i en viuen.
En el cas de Lleida, i de manera sovint exemplar, és la mateixa ciutat que creix i viu amb l’horta i a la recíproca. No hi hauria una cosa sense l’altra, ni saps on comença l’una ni on acaba l’altra. Per això, és un encert treballar aquest inventari, explicar-ne el valor i enriquir l’escàs coneixement i la poca consciència patrimonial de la nostra ciutat amb els tresors de l’horta, fent justícia a la seva gent i també a la pròpia realitat històrica.
A vegades anem a buscar el nostre reconeixement comparant-nos amb grans monuments i oblidem que la nostra singularitat neix del llegat de la terra, l’aigua i la saviesa dels qui la van treballar per bastir una ciutat rica i segura d’ella mateixa. Sumar, quan parlem de patrimoni, multiplica, i perquè tot tingui sentit hem de saber sumar la memòria de l’horta a la de la vella ciutat. Sant Ruf, Moradilla, o Butsènit expliquen, com la Seu o Sant Llorenç, el resultat d’aquesta afortunada combinatòria.
