M’ha caigut una llàgrima damunt de la pàgina 106 del llibre Instants d’un temps. Hi ha el retrat que Toni Prim va fer l’any 1989 a un jove Joaquim Ureña. Serà la millor imatge com el podem recordar. Senzill, seriot, amb la mirada perplexa, com un caçador caçat, amb la inseparable mariconera on sempre duia la llibreta per fer apunts del natural. Joaquim Ureña tenia el do de convertir en obra d’art l’objecte més rutinari i el paisatge més comú. El podíem veure sovint als Porxos de Baix atrapant instants de Lleida, immortalitzant gent de Lleida. Amb dos cops de pinzell podies reconèixer de qui era el cul de la dona que havia pintat. La primera exposició que va fer Ureña va ser al passadís de casa seva quan era un nen. Després en van venir 65 d’individuals i més de cent de col·lectives. La seva fidelitat a Lleida, d’on no va voler marxar mai, l’ha privat d’un major reconeixement com un dels aquarel·listes més gran del món. Als lleidatans ens queda el pregó que va fer desbordat d’amor a Lleida i una mica de la seva obra al Museu Morera. En entrar al seu estudi de la Rambla Ferran, emergeix un retrat gegantí de la Mari Mar, la seva companya fins als últims instants. Avui, tot Lleida plora amb ella.
Sessió: No iniciada
