Quan surto a fer un tomb per Lleida, em deixo endur per la inèrcia. Això sí, sempre atenta als paisatges i paisanatges urbans. Si tinc el dia bucòlic, creuo les passarel·les i ressegueixo el passeig que voreja el riu des de l’estació fins a la zona universitària. Contemplar el perfil de la ciutat és un privilegi. I el premi per haver vençut la mandra. Però..? Sempre hi ha algun però, no? Qui engeguen el meu bucolisme a fer punyetes són els que fan footing perquè em footen. Tu vas tan tranquil·la, quan el cop sec de les sabatilles del footingner de torn t’encalcen. Si vostè ha patit l’experiència que el persegueixi un llangardaix pels camins del secà sabrà de què parlo. El plo-plof de les esportives sona igual que les potes d’un sauri corrent a ple sol. Tot sigui pel cor i la línia. ¿Però qui els assegura als de les nike que no s’hi quedaran entre gambada i gambada? En fi…
Molt més encara que els footingners, qui em posen a cent són els del monopatí i les bicicletes circulant per on els rota, que a la que et despistes se t’emporten pel davant. I el que ja és de plegar veles, girar cua i tornar-me’n a la meva llodriguera, és quan me n’adono que estic caminant entre zombis urbans. Els coneixereu perquè, malgrat l’aparença humana, no parlen. No tenen res a dir perquè no els interessa res que no sigui entotsolar-se en els seus smartphones. Mes que monstres, els zombis urbans exemplifiquen la desaparició de les qualitats que ens fan humans (intel·ligència, curiositat, empatia, solidaritat). Alhora que evidencien els trets que millor ens defineixen avui dia (alienació, el caràcter de massa anònima i l’egoisme exacerbat que impulsa a satisfer els nostres desitjos d’immediat). Així, no és d’estranyar que l’estupidesa (social, mediàtica, robòtica, cultural..) vagi a l’alça….
¿On queda allò de l’intercanvi de mirades furtives o còmplices en creuar-me amb algú? ¿Què se n’ha fet dels encontres casuals en sortir a passejar que em suggerien històries? ¿Com exercir d’escrividora si no puc connectar amb les conciutadanes i conciutadans? Farta de sortejar amb l’ai al cor monopatins, bicis i zombis, em surt la mestra d’abans del progressisme de via estreta. Posaria a totes elles i tots ells contra la pissarra i els faria escriure mil vegades allò que blasmava el Gómez de la Serna davant l’estupidocràcia: “¡Lo importante de la vida es no estar muerto, estúpidos!”.
