La notícia de la revisió de la condemna del productor Harvey Weinstein té revolucionat al col·lectiu MeToo i posa en qüestió la seva empara a les víctimes d’assetjaments sexuals. ¿Trontolla el col·lectiu? No dubto de la seva valentia, però potser haurien de canviar d’estratègia. ¿Què tal, si a més d’aportar noves proves, miressin de desarmar jutges i depredadors amb humor? Farien bé d’emmirallar-se en Mae West, l’estrella indiscutible de Broadway i Hollywood els anys trenta i quaranta. Independent, rebel i sense prejudicis amb les normes i convencions socials, era la bèstia negra del puritanisme de l’època. Les paraules eren les seves armes. Infal·libles per mantenir les braguetes a ratlla. Mestra del doble sentit, mordaç, picant i sexy, Mae West, per a ells era una col·lega i per a elles algú que deia en veu alta allò que no es podia dir ni en privat. Ho tindrien cru en enfrontar-s’hi els Harvey Weinstein de torn. Com no desmuntar l’adversari masclista en sentir frases, que ara ens sonarien tronades però que eren molt impertinents llavors: “Portes una pistola a la butxaca o és que estàs content de veure’m”…
Adoro Mae West. Només per haver descobert Cary Grant se li hauria de fer un monument, si no fos perquè ja el té. I més d’un! Va inspirar el sofà-llavi de Salvador Dalí, un salvavides inflable, una beguda i un pastís. La pintora Frida Kahlo la inclou en un quadre emblemàtic i diu la llegenda, que també va inspirar el disseny de la mítica ampolla de Coca-Cola. Però el que més m’agrada d’aquesta guionista, directora, empresària, actriu i cantant és la seva relació amb els homes perquè la diferencia de les MeToo. Ho he dit alguna altra vegada, Mae West no blasmava indiscriminadament d’ells, els estimava i preferia tenir-ne dos enlloc d’un, sempre que sabessin quin és el seu lloc. També va ser una de les poques celebritats de l’època que va defensar el col·lectiu homosexual…
Ella no era una feminista que cremava els sostenidors, li agradava exhibir la seva feminitat, tant com seduir els homes. Era una avançada al seu temps. Ho deixa dit en les memòries: “Vaig ser filla del nou segle per venir i vaig córrer cap a ell amb gosadia” ¡I ho va fer amb talons d’agulla com punyals! Aquests, i l’actitud bel·ligerant, van marcar un camí: ensenyar al món que les dones no hem de dependre dels homes per prendre decisions. Gens ni mica.
