Estem en un racó d’aquest planeta anomenat Terra on no es valora la música com es mereix. Diuen que la música amansa les feres i que és l’aliment de l’ànima. Poden dir el que els vingui de gust, però la veritat és que la música és tan necessària com l’oxigen per respirar.
Llàstima que hagi de resistir tants maltractaments com els que rep per part dels qui es dediquen a la comercialitat, sense més ni més. Recordo que anys enrere el sol fet de comprar l’últim disc de qualsevol dels nostres grups favorits, ja servia d’excusa per a aquella reunió a casa d’algun amic per a la seva escolta i anàlisi deguda. Després, les discoteques eren autèntiques aules d’estudi musical, on descobríem molta música que ja formen part de la banda sonora de les nostres vides.
Hi ha molta música bona, de nombrosos gèneres, des del jazz al metall, partint dels clàssics i aturant-nos al blues o el flamenc. Però com que el nostre és el rock’n’roll, cal subratllar que el rock s’escolta amb el cor, no té edat, ni data de caducitat, per això sobreviu aliè a totes aquestes barbaritats llatines, reguetoneres, maquinorres i sense sabor.
La gent surt a divertir-se i li importa un coll de mico la música que soni. L’important és marcar ‘palmito’, posar-se agustet d’alcohol i altres substàncies, i lligar la més ximple del percal. I a elles, no els preguntis per res, deixa-les que es descomposin amb posturetes, més o menys provocatives, que suposadament alegren la vista del personal. Tant elles com ells s’esmercen per sentir-se desitjades-desitjats passant olímpicament de la qualitat musical.
Una llàstima, però hi ha molts horteres que no saben què es perden… Oh yeah!
