El dia que va morir Miquel Coll i Alentorn, que va presidir el Parlament de Catalunya, la germana Roser de l’Escola Vedruna ens va dir: “Ha mort sense cap enemic polític”. I això no és fàcil perquè només cal veure el pa que s’hi dona en això de la gestió de la cosa pública. Però als anys vuitanta, quan feia poc que s’havia recuperat la democràcia, tothom tenia una més alta opinió de la política de la que tenim avui en dia. Coll i Alentorn, democristià i home de fortes conviccions catalanistes, havia tingut lligams amb les terres de Ponent perquè va ser el darrer gerent de la fàbrica, la colònia industrial de Hilaturas del Segre en la que van treballar moltes obreres (i molts obrers) d’Artesa. Coll i Alentorn era d’aquells polítics de raça, preparat i respectuós amb tothom.
Era bon amic de Josep Lladonosa, l’historiador i cronista de Lleida. Per això li va prologar el llibre d’Història d’Artesa de Segre, una obra que va encarregar el també democristià Jaume Cardona. Deia que la germana Roser ens explicava que Coll i Alentorn va morir sense cap enemic polític. I aquesta setmana ha mort un altre polític de renom, Joan Rigol, que m’atreviria a dir que ha seguit els passos del seu antecessor. Rigol també va ser president del Parlament i una de les imatges que més recordo va ser la de la constitució de la cambra catalana l’any 1993. Jordi Pujol havia perdut la majoria absoluta amb la que feia moltes legislatures que governava.
Com que a CiU se li tenia ganes l’oposició va fer un pacte de tots contra un i van arrabassar la presidència del Parlament a llavors totpoderosa Convergència i Unió. Pujol volia la presidència del Parlament pel democristià Joan Rigol (que la va aconseguir quatre anys després) però finalment va ser el socialista Joan Raventós qui la va ostentar. En el moment de l’elecció les càmeres van enfocar Rigol i la seva cara ho deia tot. Amb un somriure aplaudia amb sinceritat un Joan Raventós que li va correspondre l’aplaudiment. Tal com està tot ara mateix aquestes imatges són difícils de tornar a veure. Però Coll i Alentorn, Benet, Pallach, Raventós, Xicoy, Carbonell, Isidre Molas o el mateix Rigol eren d’una altra pasta. Respectaven i se’ls respectava. Quina enveja de polítics.
