I no em refereixo als malparlats, si no als dèficits lingüístics. “L’ús social del català cau i augmenta la pressió jurídica contra la llengua”. És un dels molts titulars que sobre aquest declivi hem pogut llegir als mitjans en els darrers temps. La nostra llengua retrocedeix als patis escolars, als instituts, a les aules universitàries, als consultoris mèdics, als mitjans de comunicació (farcida de castellanades, fins i tot en mitjans com Catalunya Ràdio o TV3) i ja no parlo de l’àmbit jurídic, perquè aquí el català sempre ha estat residual. De fet, no cal fer gaires estudis: un va a Barcelona, teòric “cap i casal” del país, i en qualsevol comerç és més difícil topar amb algú que parli català que ensopegar amb un opositor de Putin viu a Rússia. Per rematar-ho, trobem el PP i Vox promovent iniciatives esperpèntiques com l’informe del Parlament Europeu sobre la “discriminació” del castellà a l’educació a Catalunya o, el que és pitjor, dictant mesures al País Valencià, a les Illes Balears o a l’Aragó per erradicar el català, com a mínims dels àmbits institucional, administratiu i educatiu. Parlem, clarament, d’un intent d’extermini lingüístic, i ja se sap que la llengua és l’ànima d’un poble i que, un cop perduda, és gairebé impossible recuperar-la. Acabo amb una frase de l’escriptor i activista kurd Musa Anter que trobo tristament encertada: “si la meva llengua fa trontollar els fonaments del teu estat, significa que has construït el teu estat sobre la meva terra”.
