Charles Trenet cantava el 1943 a la Douce France. Cher pays de mon enfance. Berceau de tant d’insouciance. 50 anys després, el 1993, Rahid Taha, argelí criat a la banlieu de Lyon, cantava a una Douce France diferent. Partout les discours sont les mêmes. Étranger, tu es la cause de nos problèmes. Han passat 30 anys i el discurs s’ha radicalitzat. Com si no, s’explica el triomf del RN de Le Pen a la primera volta de les legislatives franceses. Immigració, debastellament de l’Estat clàssic, classe mitja empobrida amb un futur negre, el vot jove i el vot rural lligat a la revolta pagesa. L’antisemitisme, el polvorí no resolt de les banlieus urbanes, l’elevat nombre de població estrangera, i els burgesos bohemis (anomenats ‘bobos’) més preocupats per temes intel.lectuals i ideològics que pels maldecaps i penúries socioeconòmiques de la gent del carrer. Tot ha explotat a la cara de la Douce France. L’extrema dreta cantant La Marselleise com a hooligans mentre l’extrema esquerra causa aldarulls de ràbia. A la portada de Libération una proclama: Aprés le xoc, faire bloc. Macron té les hores comptades. Le Pen té a tocar el poder. La frenarà un front republicà i d’esquerres? Diumenge que ve ho sabrem. Douce France, resisteix.
Sessió: No iniciada
