Actriu, guionista, productora, directora, cantant, mare, i ves a saber quants rols més: Aina Clotet Fresquet (Barcelona, 43 anys). Ara s’ha estrenat com cineasta a tot-i-ple, ‘filmmaker’ en diuen, en pur argot, els ianquis. Junt al seu germà Marc i la guionista veneçolana Valentina Viso, s’ha muntat una comèdia ‘òmnibus’. A saber: simbologia entomològica (mosques, escarabats, mosquits i la tira), feminisme terciari, quarantena edatista en crisi, angoixa existencial, arribisme laboral, concupiscències supra-nimfòmanes, melodrama familiar, al·lucinacions letals… Ah!, i en deixava l’anar de ‘zahorí’ onegé de secà. Tot aquest pandemònium temàtic al voltant de Nora, la protagonista. Una Nora que, malgrat els ecos a lo Ibsen de ‘Casa de nines’, esdevé una mantis religiosa temible. I en aquest sentit, la Clotet ho broda. Treu pit (l’únic que li queda al personatge) per armar un discurs de gènere, atent als canvis de ritme, de guió i tan sobrat de pleonasmes i de redundàncies com de vis còmica low-cost. La Clotet no es deixa res al calaix de la comèdia clàssica. Així, ‘Viva’ s’acull a la comèdia ‘slapstick’, amb pringades baralles físiques a cop d’hòsties de fang, sense obviar imatges a tomba oberta, com la que tanca la pel·lícula. Del sementiri al cementeri. Més que viva, la Clotet-Nora resulta una exultant vividora.
Sessió: No iniciada
