Sovint somio amb persones del meu passat que no tornaran. Abans d’ahir a la nit, sense anar més lluny. De vegades recordo els somnis i de vegades només recordo les persones. Em pregunto per què somiem amb vides passades, moments irrecuperables que no tornaran, moments que de vegades inventa la memòria per tornar al passat. I em pregunto quantes persones del meu present un dia seran somnis del passat. Acabo de veure la pel·lícula coreana Vides passades (‘Past lives’) on parla una mica d’això, vides passades, amb una visió romàntica del segle XXI. Diuen que la nostàlgia ja no és el que era. La nostàlgia sempre acaba fent mal però ens ajuda a entendre el nostre passat. Amb el pas del temps idealitzem el que vam ser, el que vam sentir, el que vam fer i fins i tot el que no vam fer. Què hagués passat si… Hi ha persones que els agrada mirar enrere i altres que només miren cap endavant. Mentrestant vivim un present continu. La meva mare, ja vídua, va retrobar un amor d’adolescència que la va buscar perquè encara estava enamorat d’ella. La història no va ser possible, ella ja no estava enamorada d’ell i no se’n va tornar a enamorar. Els dos són morts i aquella història serà per sempre immortal en la seva intimitat eterna.