Quan ens allunyem de casa, sovint ens trobem amb la inevitable pregunta: D’on veniu? Aquest cop, però, alguna cosa em va dir que no havia de respondre un habitual de prop de Barcelona, ni d’un poble del Vallès, sinó el nostre veritable origen, Lleida. Aquesta resposta provoca un imperceptible alçament de celles de la Carme, l’amable guia –que encara les hauria alçades més si hagués sabut que en realitat el nostre origen és garriguenc– disposada a ensenyar-nos un habitatge de la Catalunya Nord que l’esforç d’un grup de voluntaris, del nord i del sud, vol convertir en patrimoni històric.
Érem allà per casualitat. El dia abans, confiant en les previsions del temps pel divendres sant havíem buscat allotjament a Prats de Molló per fugir d’una setmana santa massificada, i aquell mateix sant matí, el jove encarregat del cèntric i concorregut punt d’informació d’aquest municipi del Vallespir ens recomana en un català perfecte que no marxem sense haver visitat la casa Macià, aprofitant aquest cap de setmana de portes obertes. I així, influïts per l’entusiasme d’algú a qui no tornarem a veure mai més, ens plantem a mitja tarda al jardí de la casa que fa gairebé un segle va ser el punt des d’on aquell garriguenc d’origen, diputat per les Borges Blanques i futur President, va organitzar el complot que pretenia proclamar a Olot la República Catalana. Com que no esgarraré a ningú el final de la història, acabaré recordant que el pla fou descobert i que els gendarmes francesos van detenir Macià i els seus col·laboradors més fidels.
La casa, ampliada posteriorment pel propietari que la va adquirir, és lluminosa i encara fa goig, tot i haver estat tancada i gairebé abandonada durant massa temps. Un rierol cabalós i ràpid baixa pel costat del terreny que la voreja i passa sota el pont on els gendarmes es van amagar durant la nit per entrar a la casa per sorpresa. Ens creuem amb nombrosos voluntaris que realitzen diferents treballs de restauració a l’interior i a l’exterior. Ens saluden amablement, volent agrair el nostre interès. Ens ensenyen la cuina i ens hi detenim, sorpresos també. El mosaic del terra de l’antic rebost és igual que el de la nostra casa familiar de les Garrigues, restaurada a mitges després d’un bombardeig. Ja és el segon aixecament de celles que aquesta parella encuriosida provoca quan ho explica. Les sales son rectangulars i amb finestrals amplis. Quan entrem a l’habitació del president –on va ser sorprès a mitja nit– ens hi trobem una parella de la nostra edat que treballa d’esquenes a nosaltres, ell dalt d’una escala agafant mides d’una finestra, ella apuntant-les en un bloc. Són el conseller Puig i la seua dona, la Maria. Ens coneixem. Hi ha sorpresa inicial per les dues bandes, encaixades de mans, abraçades i missatges d’ànims. Nosaltres també som de Terrassa, li expliquem a la nostra guia, que observa l’escena somrient, sorpresa també.
Ja al final de la visita, el meu company de viatge –i de vida, sigui dit– recorda una història. El meu pare va ser a la presó de les Borges durant la guerra quan encara no tenia disset anys. Un dia, un company de cel·la li va fer un dibuix a llapis en un full i l’hi va donar. Quan jo era petit, me’l va ensenyar i em va dir que aquell era el President. Crec que encara guardo el paper, diu davant les celles alçades d’alguns presents. Es veu que aquesta casa és propícia a les sorpreses i els alçaments. I fins i tot el que no es va poder perpetrar per fer trontollar la dictadura de Primo de Ribera va servir, però, per donar a conèixer internacionalment la causa catalana.
Així es deu escriure la història, amb encontres, determinació, compromís i casualitats. I amb persones que vulguin explicar-la. Si no la mantenim viva aviat no quedarà ningú que pugui explicar qui som i qui vam ser. I, encara pitjor, ningú no ho voldrà saber. Però la història del dibuix del presoner mereix tot un capítol o, si més no, un modest article. Deixeu-me escorcollar els baguls.
