Aprofitant que el nostre territori és fecund en racons inspiradors, fa uns dies vam visitar un clàssic de l’Urgell, Vallbona de les Monges. “Vallbona”, precisament perquè és una vall fecunda, i “de les monges”, òbviament, pel cenobi femení, que probablement constitueix el monestir més familiar del triplet que conforma la Ruta del Cister. Ocupat des del 1154 per anacoretes, uns anys després els homes van emigrar al Montsant (donant nom, d’aquesta manera, a la serra prioratina) i hi va restar només la penya femenina. Recomano la visita comentada al monestir, ja que la guia, Marga, explica anècdotes força sucoses. Com la genial pensada de l’abadessa Estefania de Piquer, que davant l’amenaça d’haver de traslladar la comunitat a una ciutat (el Concili de Trento va prohibir que els convents femenins estiguessin en llocs isolats), va girar la truita i va persuadir els habitants de Montesquiu perquè s’establissin al costat del cenobi, creant d’aquesta manera un poble al voltant de l’abadia (astuta, la senyora!). O l’abadessa Elisenda de Copons, la qual, temorosa que el poderós Poblet (abadiat curiosament pel seu germà Ponç) absorbís Vallbona, va ordenar construir un segon cimbori a l’església –un detall arquitectònic força infreqüent– per demostrar la fortalesa de la seva congregació. Quina crac! Una dependència molt interessant és la farmàcia del convent, l’últim espai rehabilitat, on es preparaven els remeis per a les monges i la gent del poble. Paga la pena el bonic audiovisual que recrea el treball remeier que feien les germanes apotecàries. Unes dones que, curiosament, de no haver estat religioses, igual haguessin acabat a la foguera.
Sessió: No iniciada
