Anys enrere jo em creia valent. Tenia un bon cos, força, seguretat en mi mateix i no li temia a res. Considerava que això era la valentia. Ara, en la meva actualitat, he descobert com n’estava, d’equivocat. La valentia no té res a veure amb l’absència de por, ni amb la seguretat, ni amb res del que pensava. La valentia ara se que és una altra cosa. Valentia és estar ple de por, saber o creure que no pots i així i tot intentar-ho. Tenir la certesa de no poder, o la por que això provoca, i intentar-ho. Valentia és tenir fills, no saber com ajudar-los i així i tot somriure’ls i dir-los que tot tirarà endavant. Valentia és passar-se la tarda plorant perquè no tens camí, ni destí, ni tan sols saps què fer i l’endemà aixecar-te i malgrat continuar igual i no perdre la fe. Alguna cosa apareixerà. Passar-se, tal vegada anys així i continuar tenint la força per a aixecar-te i pensar que tal vegada avui canviava alguna cosa. Valentia és en definitiva allò que creus que és impossible per a tu i vas a per això amb tota l’energia i capacitat que tens i malgrat no arribar a aconseguir-ho, no et defraudes, ni et castigues. Alguns amb totes les seves capacitats i facultats a nivell normal creuen que la vida és difícil. No diré que no ho sigui, però sí que he vist gent lluitar per seguir endavant amb les seves capacitats i facultats al mínim o sense elles, i lluitar per seguir endavant. Això és valentia.
Sessió: No iniciada
