Un ram de flors sobre les roques de l’Arrabassada recordava els tres nois que dies abans havien mort ofegats a Tarragona. El mateix lloc s’omplia a poc a poc de gent que anava a veure el Concurs de Focs. No vaig poder evitar una reflexió pertorbadora. La manifestació festiva per excel·lència, com és una exhibició de focs d’artifici, congregava milers de persones en el mateix lloc que, només hores abans, era escenari d’una terrible desgràcia. Una altra paradoxa, encara més punyent, interpel·lava les consciències: dos terratrèmols de gran magnitud causaven milers de morts i desapareguts a Veneçuela. La catàstrofe només alterava el Mundial de futbol en un minut de silenci abans de començar els partits. Un minut de silenci que ara no dura ni un minut perquè seixanta segons són massa temps dedicat al dol. Durant la Segona Guerra Mundial, els londinencs anaven a ballar després dels bombardejos de l’aviació alemanya. Sarajevo no va deixar de tenir concerts i representacions de teatre durant el setge dels anys noranta. Passa el mateix ara a Ucraïna. De totes les teories de la psicologia social per explicar el fet, crida l’atenció el fenomen conegut com a col·lapse de la compassió. Semblaria que com més víctimes hi ha, més gran ha de ser la commoció. És a l’inrevés. El nostre cervell és incapaç d’interpretar el patiment per milers de persones i la resposta emocional disminueix. En canvi, la foto d’Aylan, el nen sirià aparegut mort en una platja turca en naufragar la barca amb què fugien de la guerra de Síria, va arribar al cor de mig món.
Sessió: No iniciada
