Les marujes no tenen massa bona premsa. El Gran Diccionario Larousse de la Lengua Española defineix així ‘maruja’: “Mujer por lo general de poco nivel cultural que se dedica a realizar las tareas de su casa”. Amb uns quants rulos al cap, floribunda bata afelpada, sorolloses sabatilles al retaló, fortor a sofregit de cigrons amb mandonguilles, i el sempitern mòbil en perpetu whatsapp a cau d’orella, tot hora reinona de sa llar. Les marujes. Sempre hi hauran excepcions, tanmateix. Rara avis “avant o après la lettre” per tal de sabotejar la regla. Verbigràcia, Maria Dolores Torres Manzanera (Barcelona, 81 anys), xarnega murciana del Raval barceloní, xavala condemnada al “marujeo” ravaler, soterrat barri xinès a tocar de les rambles. Descreguda, la Maria Dolores va decidir ser Maruja Torres, acreditada periodista rodamons, que igual primfila notícies, com arma articles i columnes, que s’inventa novel·les. Ara n’estic devorant unes memòries desenfadades…
Cuanto más gente se muere, más ganas de vivir tengo (Temas de hoy. Ed. Planeta, 316 pàgines), poti-poti de testament summament vital, alhora que unes peripatètiques memòries de vellesa gens decrèpita, i un “recuento de marujismos”, com ella mateixa certifica. Tot repassant la seva vida i el seu dia a dia entre Madrid i Barcelona, exhibeix infanteses enyorades, memorialitza sexualitats amortitzades, no diluint mai la seva dosi precisa de feminisme combatiu. I, és clar, declarant-se, un cop més, al seu únic i etern amor: el periodisme. En aquest sentit, m’imagino que ara les deu passar bastant putes amb la guerra genocida entre israelians i palestins. Corresponsal de guerra que va estar a Beirut quaranta anys enrere, avui la Maruja Torres igual es veu retornant al Líban. Per cert, en el suposat relat biogràfic, deixa anar que sovint visita el seu notari (un bellezón de tío!) per refer les seves darreres voluntats. Potser si…
Cuanto más gente se muere, más ganas de vivir tengo és el que és. Sovint un ajust de comptes amb el seu extens (i reeixit) currículum professional. Premis com el Planeta i el Nadal no es regalen. Fins i tot, una Creu de Sant Jordi al coll. Maruja, ¿qui vol una creu? Ningú no és perfecte, oi Billy Wilder? Un testament vital el teu. No sé massa ben bé el perquè, però no acabo de creure’m del tot el títol d’aquestes confessions funeràries. Una supervivent?