La senyera del balcó està descolorida. Té uns anys, no gaires. L’hem anat renovant però ni la roba ni el tint deuen ser gaire fiables. Ara el groc és un pàl·lid blanquinós i el vermell de sang és entre rosa i gris. Més que esfilar-se com faria un bon teixit, s’està aprimant i s’esqueixa com un paper. Tot plegat no llueix gens. L’estelada que havia acompanyat les manis envelleix a l’armari al costat d’algunes samarretes de diferents colors. L’havíem portat lligada al coll perquè pengés com una capa dels antics reis, aquells que encara ens fan gràcia, no com els d’ara.
Hem fet festa, res especial. No érem ni a casa ni amb gaires ganes de participar. Hem passejat per un lloc turístic ple d’estrangers que pensen que són a Espanya i res ni ningú els ho desmenteix. Confiem, il·lusos, en què algú els ho explicarà però tampoc semblen gaire interessats. De fet, hem vist petits obsequis i records amb sevillanes i algun toro. Cap senyera ni estelada, ni en enganxina ni en tovallola. Les samarretes, del Barça, o del Madrid o de qualsevol marca de moda.
T’adones de tota la feina que ens queda, començant per creure possible que sigui útil tornar-ho a intentar. Fa unes setmanes, a la verda Europa, si dèiem que érem catalans ens miraven amb mitja rialleta i anotaven “espanyols” (és allò de “que pone en tu…”). Doncs si. Desmobilitzats del tot perquè imagina’t com et quedes després de reclamar dies i dies la llibertat d’uns desgraciats que no han sabut ser companys ni a la presó, i per veure la democràcia barata i la impunitat dels que es firen els nostres impostos i se’n foten dels catalans com aquell que practica un esport i s’hi entrena.
T’adones de la feina que ens queda quan al barri només veus quatre senyeres de les que regalen. Hem vingut amb el transport públic que gasta un menyspreu exquisit amb l’usuari que ha de ser puntual i complidor perquè ells no siguin ni puntuals ni complidors. En tren o autobús, un trist sistema que ens sap pobres i ens creu analfabets a nosaltres i als seus treballadors. En català, ni el bitllet. De fet, la darrera frase del viatge ha estat “Llegamos a Lérida. En Lérida no hay lavabos”. La tornada en autobús de l’11 de setembre era més alegre i esperançada fa deu anys.
