Un cop enterrat el Papa (i segurament des que va caure greument malalt fa uns mesos) els moviments de la cúria deuen ser intensos. Com és evident, poc després de saber-se la mort de Jorge Mario Bergoglio, un home bo que ha fet respectar la seva figura més enllà dels estrictament creients, les travesses no han trigat a arribar. Es parla de Pietro Parolin, secretari d’Estat del Vaticà, i per tant número dos de facto de tota l’estructura de poder del petit estat romà. Seria un home de consens i l’aposta per un diplomàtic de prestigi amb mà destra per les relacions internacionals. De papables italians n’hi ha d’altres, com el progressista Matteo Zuppi, de Bolonya. La Vanguardia explicava dimecres que a l’entrar a la capella ardent del Papa Francesc les càmeres dels fotoperiodistes es van girar ràpidament per captar la seva imatge (alguna cosa vol dir això). D’altres aposten per un candidat asiàtic, com seria el cas del filipí Luis Antonio Tagle i entre els molts noms que sonen (a hores d’ara ningú sap del cert cap on es decantarà el conclave) tampoc seria descartable un gir conservador d’acord amb la dinàmica política mundial. Si hi fos, de totes maneres, dubto molt que la figura del cardenal Burke, el nord-americà enfrontat amb Francesc que voldria fer missa en llatí i d’esquena als fidels, tingui massa opcions. Fet i fet també ha sonat, com a nom de consens, l’arquebisbe de Barcelona Juan José Omella. De Cretes, catalanoparlant del Matarranya i de la línia del papa Francesc n’hi ha que especulen si podria tenir alguna opció. Personalment el veig massa gran. Té 79 anys i l’església segurament necessita algú més jove al capdavant. Ara bé. Com que forma part del col·legi cardenalici enlloc està escrit que no pugui ser Papa. D’opcions, a hores d’ara, en deu tenir les mateixes que la resta i les converses entre els qui han d’elegir deuen ser intenses i més que ho seran ara que Francesc ja està enterrat. Però Omella no em fa el pes, ves. Obviaré que no mogués ni un dit pels presos polítics catalans ni que com a bisbe de Barbastre (que això ja s’entén) reclamés l’art del Museu de Lleida. Ara bé. Que encara insistís a escapçar-nos-el quan ja era arquebisbe de Barcelona no me’l fa simpàtic. Extra omnes.
Sessió: No iniciada
