Un estudi coordinat pel Clínic-IDIBAPS ha demostrat que la ressonància cardíaca permet seguir l’evolució de la cicatriu del cor després de l’ablació de taquicàrdia ventricular i predir el risc que l’arrítmia reaparegui. El treball, publicat a la revista ‘Circulation’, ha analitzat 51 pacients sotmesos a aquesta intervenció. A tots se’ls va fer una ressonància cardíaca abans de l’ablació, una segona entre tres i sis mesos després i una altra entre divuit i 24 mesos més tard. Els resultats han mostrat que l’ablació estabilitza el teixit cicatricial, redueix els canals de conducció vulnerables i disminueix el risc de noves arrítmies. Els controls també van revelar un remodelat positiu del ventricle esquerre.
La taquicàrdia ventricular és una arrítmia en què els ventricles, les cavitats inferiors del cor, bateguen de manera molt ràpida i desorganitzada. Aquest ritme accelerat redueix la capacitat del cor per bombar sang de manera eficaç i pot provocar palpitacions, mareig, dificultat respiratòria, pèrdua de consciència i fins i tot risc vital si no es tracta.
En la majoria dels casos, la patologia apareix en persones amb malaltia cardíaca estructural, especialment després d’un infart. En aquestes situacions, el teixit cicatricial que queda al múscul cardíac pot afavorir la formació de circuits elèctrics anòmals que desencadenen l’arrítmia.
L’ablació mitjançant radiofreqüència és una de les principals opcions terapèutiques per reduir aquestes arrítmies, però se sap poc sobre com evoluciona la cicatriu, mesos i anys després del procediment i si aquests canvis es poden relacionar amb l’efectivitat del tractament.
Per donar resposta a aquestes qüestions, l’equip investigador ha estudiat 51 pacients sotmesos a la seva primera ablació de taquicàrdia ventricular. A tots se’ls va realitzar una ressonància cardíaca abans de l’ablació, una segona entre tres i sis mesos i una tercera entre divuit i 24 mesos.
Això va permetre analitzar com evolucionava la cicatriu en el temps i com es relacionaven aquests canvis amb l’aparició de noves arrítmies. Els resultats han mostrat que l’ablació produeix una homogeneïtzació de la cicatriu, és a dir, una organització més estable del teixit cicatricial que redueix el risc que es generin noves arrítmies i que es manté en el temps.
Els principals canvis observats van ser un augment de la part més densa de la cicatriu, a conseqüència del mateix procediment, i una reducció del risc de generar arrítmies a la zona de teixit intermedi, la més vulnerable, durant els dos anys següents. A banda, els canals de conducció, que poden provocar taquicàrdia ventricular, van disminuir de manera marcada després de l’ablació i es van mantenir estables en el temps. Aquests resultats suggereixen que els canvis induïts per l’ablació perduren i contribueixen a estabilitzar el substrat elèctric del cor.
La ressonància per anticipar recurrències
Un dels resultats més rellevants de l’estudi és que la ressonància realitzada entre els tres i sis mesos aporta informació que permet anticipar el risc de recurrència.
Segons els investigadors, els pacients que presentaven dos o més canals de conducció en aquest primer control tenien un risc significativament més alt de tornar a patir episodis de taquicàrdia ventricular durant el seguiment. En canvi, aquells que mostraven una reducció marcada d’aquests canals tenien una evolució clínica més favorable.
A més dels efectes sobre la cicatriu, l’estudi ha observat un descens significatiu del volum del ventricle esquerre en els controls a llarg termini. Aquest resultat indica un remodelat estructural positiu, fins i tot en pacients que van presentar alguna recurrència. Aquesta és la primera vegada que es demostra aquest important benefici a llarg termini en un estudi clínic a escala mundial.
Aquest possible benefici afegit podria deure’s a la reducció de la càrrega arrítmica després de l’ablació i obre noves línies de recerca.
