L’any 1992, durant la campanya presidencial, un assessor de Bill Clinton va popularitzar la frase “és l’economia, estúpid”, evidenciant la raó per la qual George Bush Sènior estava perdent popularitat entre els electors. La recent patacada electoral d’aquest monstre –les coses pel seu nom– que és Trump fa palès el que ja era evident: l’absoluta ineptitud del president de “l’ara et poso un aranzel, ara te’l trec, ara te’l rebaixo” per dirigir el país. Ho va dir el pensador mexicà Joe Barcala, “si et costa entendre com funciona el mercat, l’economia i les finances… ja pots governar!”. Trump funciona a batzegades i creu que dirigir l’economia nacional és tan senzill com jugar al Monopoli, i a més s’ha envoltat d’una colla d’inútils que li riuen totes les (des)gràcies. Però als EUA el cost de la vida s’ha disparat, especialment pel que fa als productes bàsics (aliments, benzina, habitatge, productes sanitaris), els preus s’incrementen més que els salaris i les taxes hipotecàries pugen i pugen. L’economia és un tema prioritari per als 40% dels nord-americans, 8 de cada 10 afirma que les seves famílies han tingut problemes econòmics el darrer any i el 60% atribueix la culpa a Trump. Les pallassades fan riure, però la pobresa no tant. Com va afirmar l’humorista anglès Ronald Searle, “a l’economia són perillosos els ceros del darrere, a la política els de davant”. Els ceros que estan al darrere són els de la inflació i la devaluació de la moneda (o allò de que fa falta un milió per comprar una barra de pa) i els que estan al davant fan referència als polítics que són un cero a l’esquerra. Una bona definició d’aquest personatge nefast.
Sessió: No iniciada
