Què faríeu si rebeu una trucada al vostre mòbil abans de les cinc de la matinada i després de recollir les ulleres de terra observeu que el prefix que apareix a la pantalla és tan desconegut que, literalment, us sona a suec? Responent amb tota honestedat, jo hauria fet el mateix que l’estatunidenca Mary E. Brunkow: penjar l’aparell i girar-me per tornar a dormir.
Si passéssim una enquesta ràpida, estic segura que el 99 per cent dels enquestats haurien fet el mateix. Aquesta actitud no és conseqüència de la desconfiança sinó de l’aprenentatge. Hem après que l’spam telefònic és la via principal de la mentida, l’engany i l’estafa. I això ho hem entès a base de respondre, no fos cas que es tractés d’un assumpte important o d’algú que intenta posar-se en contacte amb nosaltres des d’un altre telèfon. Però mai és així. A continuació del nostre neutral Digui’m (si us plau, no digueu mai Sí) hi ha diverses possibilitats. La més comú és un espai buit de dos segons fins que l’interlocutor o interlocutora s’identifica en un accent que no deixa cap dubte que el missatge ens arriba des de l’altre costat del món. Però ara ja ens hem tornat tan perspicaços que aprofitem els dos segons de silenci per tallar la trucada abans que una veu ens atrapi oferint-nos no sé quins avantatges en telefonia mòbil. Una altra possibilitat és que se’ns notifiqui que el nostre currículum s’ha tingut en compte i que necessiten les nostres dades personals i bancàries.
Altres trucades s’identifiquen com ONG, departaments comercials o fins i tot el mateix Microsoft. Però ara ja en sabem massa i a la mínima sospita de frau o de publicitat intrusiva, la línia queda tallada immediatament. Qui surt perdent en aquest aprenentatge? En primer lloc l’activitat comercial legal o de reclam solidari que, sigui dit, no deixa de ser spam. En segon lloc, la pròpia comunicació. Allò que la telefonia mòbil havia de garantir i mantenir, ara s’ha convertit en una arma perillosa. Per tant, millor no respondre. I si responc, ja he après a desconfiar de qui m’està demanant que col·labori amb una associació contra el càncer o faci un donatiu per beques escolars de menjador. La comunicació on line s’ha convertit en un carrer ple de cantonades fosques. Millor no entretenir-se i passar de llarg. Hem après a dir que no, a tallar en sec un diàleg, a exigir que no ens truquin més, a amenaçar amb una denúncia, a qualificar i notificar –amb encert o no– trucades brossa. Hem après que la pirateria ara solca per les xarxes i que tot allò que ens arriba es susceptible de ser un constructe fet amb AI, una broma o una enredada col·lectiva. Per això no ens creiem que les cases construïdes arran de mar a North Caroline s’hagin ensorrat com a castells de cartes. Ni ens afectem massa quan veiem imatges devastadores que ens arriben des de qualsevol conflicte humanitari. I ni de lluny col·laborarem amb diners en cap recaptació de caràcter solidari. La falsedat ens fa vulnerables i ens endureix alhora. La veritat corre perill de quedar amagada per sempre.
Per això no és estrany que la prestigiosa investigadora Mary Brunkow no fes cas de la trucada que de matinada li volia anunciar que havia estat una de les guanyadores del premi Nobel de medicina de 2025 pels seus descobriments sobre el sistema immunològic. Això sempre que aquesta anècdota sigui autèntica i no fruit d’un invent, que ja no ens podem creure res. La veritat, però, sempre superarà la ficció. I els estudis científics, esperem que també.