S’ha mort la Maria Blavi Pere. Als 87 anys. Dona moderna, treballadora, professora, catedràtica d’història, familiar, filla d’un republicà català, pujolista convençuda, tolerant, clara i directa.
Mari, per al seu marit. La Blavi, per als seus alumnes. La mama, per als seus fills. La padrina, per als seus néts i besnéts. Més de mitja Lleida la coneixia tot i que ella mai va oblidar el lloc on va néixer: el seu estimat Montblanc. També va viure a Calais, exiliada, on deia que havia ballat flamenc davant dels soldats francesos. I a Saragossa, on va acabar la carrera, compartint classe amb José Antonio Labordeta.
“Trobarem a faltar el teu somriure…”, vam cantar tota la família durant el seu enterrament. La Vall del Riu Vermell era una de les seves cançons preferides. Tot i que la padrina era més de poesia. “Carta de verdades llena, muy sentida y cariñosa, que escribió un pavo a su esposa, en vísperas de Nochebuena…” ens va recitar una setmana abans de morir. Tenia una memòria prodigiosa. Era capaç de llegir-se un llibre en una tarda i recordar-lo perfectament. Jo era el seu primer net o, com li agradava dir, el seu sisè fill. I no seria com soc sense la seva influència i la del meu padrí. Per cert, m’he passat més de mitja vida, la que porto vivint a Barcelona, aclarint que padrí significa avi en lleidatà.
Els meus pares eren molt joves quan jo vaig néixer i he passat molt temps amb els meus padrins. Hiverns i estius. A casa i al chalet. Van ser moltes tardes jugant a les cartes amb la padrina. Fent-li trampes al remigio. Trampes que, a ella, la feien riure. Igual que reia jo quan la veia prenent el sol amb una fulla al nas. Deia que així no se li pelava.
Amb la padrina marxa una part de la meva vida, quasi tota la meva infantesa. Aquests dies he recordat el seu putiferi, un plat que sempre ens cuinava quan la família anàvem a dinar. I el seu Volkswagen Polo blanc, que jo vaig heretar. He pres consciència que la vida passa i tot queda però res torna. Només el record. Com els retrats que apareixen a la fotografia d’aquest article. És la padrina de jove, quan estudiava la carrera. L’artista és el meu padrí. En té molts altres com aquests. Ell la dibuixava mentre ella estudiava. Deia que tenia un perfil com el de la Leslie Caron, una actriu de l’època. Hi ha acte d’amor més bonic que aquest? “Jo ja sé que estaré ben cuidat per tots vosaltres. Però amb ningú podré parlar de les coses que parlava amb ta padrina”, m’ha dit el meu padrí.
Acaba de complir 90 anys. I ens segueix regalant lliçons de vida.