He llegit, entre línies, que l’Ajuntament de Lleida ha organitzat un seguit de taules, més o menys rodones, sobre la Cultura (amb majúscules i minúscules) innominades Trobades Culturals de Lleida. Aixoplugades sota l’allargada ombra ressuscitada d’en Jaume Magre. Magretianes (que no Magrittenianes, penso) a redós de quefers culturals. És a dir, ¿què fer amb la confitura cultural? Les meves pacients llegidores m’hauran de perdonar que ara mengi una magdalena de Proust personal. Fa 40 anys, servidora va estar convocada per pontificar en les segones Jornades Culturals a la Seu Vella. Oui, oui, a tocar tocar de monsieur Magre! M’enrotllava amb Les arts de la imatge i de com amb un sis i un quatre ací tens el teu retrato. O de com l’art visual es pot ensenyar. Més ben dit, aprendre ja des de preescolar, mestreta tites com soc i seré. Clar que els nens i les nenes ja són artistes de ben petitons, però el problema pedagògic és que, malgrat l’escola, ho segueixin sent mentre creixen…
Han passat 40 anys d’ençà aquelles hores hippies. I què són 40 anys en cultura? Escultura. Solidesa pètria que havia de mantenir-se fresca. Plastilina dissecada. Me n’adono ara que ho teníem de bufar i fer ampolles. Tot estava per fer i tot era possible, deia l’imprescindible Miquel Martí i Pol. Entusiastes i amb ganes d’engegar a dida els malsons de la llarga nit franquista. I si és així com ho diagnostico, avui només queda una sortida constructiva: enderrocar-ho tot, perquè tot és dat i beneït. Tot està fet i refet, i res no és possible, donques. Quan arribo a aquest cul-de-sac socioexistencial, recorro al sempre advocat del diable Francis Bacon a De la sabiduria egoísta (Taurus). Sosté el pare de l’Empirisme Científic, que “es bueno no intentar experimentos, salvo que sean de urgente necesidad o de utilidad evidente, y que ha de ser la reforma la que produzca el cambio y no el deseado cambio el que busque la reforma”. En fi, “the turning of the cat in the pan”…
En la tauleta rodoneta que ha clausurat les Trobades Culturals 2025, la cosa ha anat d’Educació. Què m‘has dit? En escena, llegeixo i veig dues senyores nenes com ara les Cristina Alonso i l’Ester Bonal, barcelonines de pro i so, moderades per una vella coneguda, la Marga Troguet, conca com cal dins el percal conjuntural, i amb el vistiplau de la Bosch, pilar cultural de la Paeria. Què dallonses hauran parit?
