Aquest 1 de juny ha fet trenta anys que vaig arribar a la RIL i 27 que vam obrir el negoci el Manolo i jo amb l’ajuda inestimable de la meva mare. Aquell any van morir els nostres dos pares, es va cremar el Liceu, es va suicidar Kurt Cobain, van alliberar la farmacèutica d’Olot, Maradona va donar el seu primer positiu de drogues al futbol, van esclatar la guerra de Txetxènia i el genocidi de Ruanda, li van donar el Premi Nobel de la Pau a Arafat, Peres i Rabin, Nelson Mandela es va convertir en el primer president negre de Sudàfrica, es va enregistrar l’estiu més calurós de la història i a la ràdio va irrompre amb força un nou corrent, el brit pop. L’aventura es va convertir en una forma de vida. Ha sigut un viatge molt llarg, amb moltes pèrdues i molts guanys. M’he anat fent a mi mateixa sola però amb l’ajuda de persones que estimo i m’estimen. Amb el pas dels anys tot perd solemnitat i trascendència i intento fugir de la foguera de vanitats. Fer-se gran és quedar-se sol i més acompanyat que mai. Pels qui em pregunteu què ès i què vol dir RIL: República Independent de Llesp. El terme me’l va regalar l’estimada i admirada amiga i poeta Marta Pessarrodona, que sempre m’envia cartes a aquest nom d’adreça. I arriben.
Sessió: No iniciada
