La dignitat és el valor propi de totes les persones, una característica de l’espècie humana, una qualitat intrínseca, ontològica, És un dret de tot ésser humà, reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans: “Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món”, i “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”.
Aquest principi essencial de la igual dignitat de tots les persones l’hem de recordar constantment, especialment en els temps en què vivim. Avui dia alguns respecten més els animals –gats i gossos– que les persones. Hi ha qui compra i posa aliment al carrer per a gats i, en canvi, rebutja a persones sense llar ni feina que demanen ajut. Es demanen iguals drets als animals que a les persones. Evidentment que els animals i la natura s’han de respectar i no maltractar, però no son persones, que som el primer. Dir això és ser humanista; s’ha d’humanitzar la nostra societat, que no sempre tracta bé als ancians i persones sense recursos.
A un altre nivell els aires polítics que venen des dels EUA i Europa bufen cap la defensa del individualisme capitalista, donant diferent valor a una persona segons el seu origen o els seus recursos. Les retallades que fa l’administració Trump als serveis socials, a l’ajut als immigrants, que els deporta com a persones de segona categoria, l’abandó dels ajuts a la ONU, el donar valor sols al diner i ser insensible al sofriment de les persones, fan patir a tots els qui tenen menys recursos i possibilitats.
Hi ha diferents significats del concepte de dignitat que no han de deixar de banda la seva essència: Tots som dignes pel sol fet d’existir, independentment de qualsevol circumstància en què es trobin els individus. És igualment digne l’alcalde que el “tonto del poble”. Hi ha dignitat moral; és a dir, persones que es comporten “de manera indigne”, inhumana. Aquesta dignitat es pot perdre. Anomenem dignitat social a les condicions en les que viu una persona. En la pobresa extrema podem dir que viu de manera indigne, ja que no pot viure d’acord amb la seva dignitat ontològica. També la dignitat existencial: una persona pot pensar que té una vida “indigna”. Situacions de tipus existencial com: malalties greus, contextos familiars violents, certes addiccions patològiques i d’altres malestars porten a experimentar la seva pròpia condició de vida com “indigna” front al percepció d’aquella dignitat ontològica que mai pot ser enfosquida, sempre subsisteix.
Hem de procurar no confondre i mal utilitzar la paraula dignitat per permetre eliminar una persona que es considera indigna o defensar la pena de mort per aquells “indignes”. Igualment el fer servir les persones com a mitjans i no com a fins, per exemple, provocant guerres que les maten.
