De la pel·lícula Orlando a la Berlinale de la setmana passada han passat 35 anys. Tilda Swinton em segueix fascinant. Civilitat, coratge i elegància. Determinació i humanitat. Senzilla, afable, distant i inclassificable. Sembla d’un altre planeta però és d’aquest. Etèria, atemporal, heroïna, visionària, inspiradora. Sí, estic enamorada de Tilda perquè representa tot el que una dona no és per a la indústria: Lliure i independent. El seu discurs a la Berlinale contra Trump va ser lúcid i demolidor. Va reivindicar un “Estat cinematogràfic”, com un “regne ilimitat, intrínsecament inclusiu, inmune als esforços d’ocupació, colonització, propietat o desenvolupament de la propietat de la Riviera”. Tilda ha anunciat que ara es retira un temps. Sort que Almodóvar ens l’ha guardat a L’habitació del costat. Com a Only lovers left alive, Tilda és una història d’amor animal i immortal, intel·ligent i sofisticada. Com a Orlando, s’ajeu malencònica al bosc i xiuxiueja: Nature, nature, I’m your bride, take me… Combina flegma anglesa i sobrietat escocesa. És estrella, musa, guia, companya, mare, nena i persona gran. Va intercanviar gènere amb David Bowie, un altre artista excepcional. Rara, ambigua? Potser. Autèntica i diferent, segur.
Sessió: No iniciada
