El cervell s’alimenta de canvi i viatjar. És sens dubte una manera infal·lible d’assegurar tal aliment. Aquesta asseveració correspon a Jorge Wagensberg, professor, investigador i escriptor espanyol nascut a Barcelona, encunyada en un article publicat a la secció de Babelia del diari El País. Sens dubte, fa reflexionar sobre la importància que té descobrir món, prendre contacte amb els pobles, gent, cultures, religions i maneres de pensar i viure al Planeta.
Quantes vegades he pensat en el canviant que som els ciutadans i en la manera que ens presentem a la societat mundial a l’hora d’actuar, ser, veure i sentir. Cada comunitat és un món, i això és el que ens fa ser diferents els uns dels altres.
Viatjar i crear coneixement són dues activitats germanes. Comparteixen essències: canvi, explorar, observar, comprendre, risc, proesa, superació, diu Wagensberg en el rotatiu. Afegeix; la combinació viatjar-conèixer crea certa addicció. Cristòfor Colom, per exemple, tenia el llibre de Les correries asiàtiques de Marco Polo gastat i subratllat de pur entusiasme. Viatjar, en els nostres dies, també crea entusiasme, hàbit, necessitat i dependència.
Des de la meva primera sortida internacional feta en el mes de setembre de 1981 a Budapest, he sentit una imperiosa necessitat de viatjar, de conèixer món, de trobar-me amb gent d’aquí i d’allà. De veure el bonic i el menys bonic que tenen els pobles. D’aprendre del millor que tenen ells, de rebutjar el que no és exportable (sempre respectant). En els més de 100 països que he tingut l’oportunitat de visitar al llarg de gairebé quaranta-cinc anys d’exercir el periodisme internacional en matèria turística, de viatges i gastronòmica, he après moltes coses d’aquests llocs. En concret una molt important i vital per a l’enteniment de les persones i dels pobles, i és el respecte i el no posar noves fronteres a les existents. També el que la classe dirigent política no ha d’agredir ni explotar els seus subordinats, especialment en països subdesenvolupats, focalitzats molts d’ells en el continent africà. He après, per descomptat, que per molt que viatgi enllà del meu país, no he d’oblidar quina és la meva terra que em va veure néixer, la gent que m’estima, les coses pròpies de la seva col·lectivitat. Jo vull Lleida, lloc on vaig néixer un bon dia del mes de novembre de 1950. Vull a la gent de Lleida. Vull a la gent d’Alcoletge, lloc on visc actualment. Per això, quan viatjo pels cinc continents, porto sempre l’estendard de l’estimada Lleida. Presumeixo de ser lleidatà per on vaig. Presumeixo de portar el seu estendard. Et vull, Lleida!
