La Colla Gegantera i Grallera de Balaguer va presentar dissabte la nova geganta de la ciutat: la Modista de Balaguer. Es tracta d’una figura de tres metres d’alçada, amb 19,5 quilos de pes, dissenyada per l’artista Cristina Colilles. Representa una dona amb un pentinat d’època i una brusa tradicional, equipada professionalment amb agulles i fil de cosir, unes tisores penjant d’un costat de la falda i amb una cinta mètrica abraçant-li el coll. La geganta té unes mans grosses amb uns dits llargs i estilitzats, i amb ells enfila una agulla amb un brodat a mig fer. La figura fa referència a la llegenda de la Modista de Balaguer i pretén ser, segons l’explicació que en va fer la ràdio municipal de Balaguer, “un homenatge a les dones de la ciutat”.
La Modista de Balaguer és, efectivament, una figura llegendària. Però no és el tipus de llegenda que un imagina d’entrada. No és, per entendre’ns, la història èpica d’algú que ha assolit grans fites en benefici de la Humanitat o, almenys, de la seva comunitat en particular. Aquest tipus de llegendes han estat reservades tradicionalment als homes, si pot ser barbuts, amb escut d’armes i mirada severa i patriarcal esculpida en la pedra de les estàtues. No: la llegenda de la modista de Balaguer, que s’arrossega des d’un passat indeterminat i que ha arribat als nostres dies en forma de cançó popular, és d’un altre tipus: “La modista de Balaguer, per quatre quartos s’ho deixa fer; una modista del ringo-rango, per quatre duros balla fandango”. Aquests versos insidiosos ens han arribat gràcies a l’acordionista Josep Jordana i Andorrà, conegut com el ‘Comare de Toloriu’, que la cantava a les festes majors de l’Alt Urgell durant el segle passat. El grup de música tradicional El pont d’Arcalís en va fer una versió, publicada el 2003 a l’àlbum Aigua, més aigua!, com també en va fer una altra el grup Fot-li Folk. El Museu de la Noguera va tenir l’any 2012 la pensada d’oferir una exposició dels Anells de la Modista de Balaguer, unes joies guarnides amb botons. L’escriptora balaguerina Roser Jurado va obtenir un dels premis cel certamen literari Ziryab del 2015 amb una versió literària de la història. Ara, per fi, la modista de llegenda s’ha fet carn, o almenys cartó, amb la figura d’una imponent geganta.
L’explícita sornegueria picant de la lletra de la cançó, tan propi de la cultura popular i dels balls de festa major regats de vi i disbauxa, potser no casa gaire amb una desfilada de gegants amb públic infantil. Ni sembla una lletra pensada com a “homenatge” a les dones de Balaguer. Però, si tenim en compte la mena de personatges que tradicionalment s’han endut els honors de festes i commemoracions, els mèrits de la modista són sense cap dubte superiors als dels reis que es van dedicar a escapçar caps en guerres medievals i empobrir els vassalls amb impostos que no es podien pagar.
Almenys, la modista, artesana en una terra de dones que treballaven del que fos per sobreviure ella i els seus, trencava els límits d’una moralitat hipòcrita i era –volem pensar-ho així– orgullosa propietària del seu propi cos. I a sobre, si calia, també et cosia un botó. Benvinguda, modista.
