No em negareu que aquesta tardor ens està emplenant de notícies inquietants en tots els àmbits de la vida pública. No és la primera vegada, és cert, però sorprèn aquesta acumulació. Des del triomf electoral de Donald Trump als Estats Units, no hem parat. I que consti que ja hi estàvem acostumats. Entre d’altres ensurts, havíem assistit als èxits electorals de Giorgia Meloni a Itàlia i de Marine Le Pen a França, que eren clarament premonitoris i ben propers.
Però aquests darrers dies sembla haver-se desencadenat la tempesta perfecta. El govern francès ha estat tombat per una aliança inaudita –circumstancial, però aliança al cap i a la fi– entre els partits d’esquerra i la dreta més reaccionària. A la primera volta de les eleccions a Romania ha guanyat un partit feixista que és probable que també guanyi la segona. Els governs d’Alemanya i de la Gran Bretanya es troben en moltes dificultats per continuar governant.
La temperatura política espanyola també està estressada. Les nombroses querelles interposades pels partits i organitzacions d’extrema dreta han aconseguit posar contra les cordes el govern del Sr. Sánchez, tot i que ell apel·la a la tradicional defensa numantina del no pasarán. En aquest sentit, crec que seguir els diaris i les emissores de Madrid pot afectar seriosament la nostra estabilitat emocional. No és el mateix pel que fa als mitjans de comunicació de la resta de l’estat: la majoria continuen preocupats pels efectes de les inundacions del País Valencià, que és allò important.
En aquest context, Catalunya es presenta com un oasi. El govern fixa les directrius de reorganització administrativa i també les polítiques d’inversions, com si disposés d’un finançament inesgotable –tant de bo que fos així– a l’empara de la seva especial relació amb el govern de Madrid. No puc negar les virtuts del Sr. Illa; crec que fa molt bé el paper que vol representar. Ha refet les relacions de la Generalitat amb el govern espanyol i intenta orientar el seu govern cap a una gestió eficaç.
El problema és que Catalunya continua tenint un problema pel seu encaix amb Espanya, com l’ha tingut des de fa més de tres-cents anys. Tant de bo que fos només una qüestió de bones maneres. Ho hauríem resolt fa molt temps. Tant els catalans com els espanyols tenim gent preparada de sobra per arreglar-ho. Però el problema és de fons: una gran majoria d’espanyols consideren incompatible la identitat catalana amb la identitat espanyola. Em sap molt greu perquè crec que estan equivocats.
En definitiva, la política està radicalitzada, en contra d’allò que ens indicarien els índex dels nivells d’educació i cultura de les nostres poblacions. Els temps son convulsos i em costa de proposar mesures per fer-hi front. Però ho haurem d’intentar.
