Em va fer gràcia la paraula que vaig llegir passant per la depuradora, als afores. Un mot encertat i suggeridor per definir aquelles matèries o substàncies que cal eliminar de les aigües, i que no hi haurien de ser. Malgrat l’esforç de les depuradores, amb mecanismes i instal·lacions per la recollida i tractament d’impropis, després de les crescudes encara trobem un munt de plàstics i aquelles tovalloletes odioses pels vorals assilvestrats del riu, com si fossin banderoles d’un gris blanquinós que saludessin, amb sarcasme, el pas de l’aigua.
Els impropis ens recorden la nostra deixadesa i els deures que tenim encara com a comunitat. Hem aconseguit tenir un riu més net que el de quan érem petits però suposa un esforç important del qual potser som poc conscients i en el que segurament col·laborem molt poc. Tenim aigua corrent a casa, neta i potable, malgrat les amenaces que arreu del planeta comprometen l’abastiment mínim a les persones i a la natura, els cabals ecològics i la supervivència dels oceans en la seva inabastable diversitat.
El debat de l’aigua és actualitat i futur. És un debat que cal fer i és, també, motiu de discussió. N’hem vist una mostra aquesta mateixa setmana. Imagineu els petits conflictes entre els veïns d’una comunitat de regants multiplicats i amplificats a les conques senceres dels grans rius, a les costes farcides del món sencer o en la globalitat d’un planeta malalt.
També es va posar en evidència a la darrera cimera mundial del clima que tenir cura d’un recurs que ens afecta a tots comportarà necessàriament superar unes resistències molt potents, especialment les d’aquells que ho volen tot per a ells, aquells pocs que han fet de l’abús i del control dels recursos una forma de poder i d’enriquiment fins a l’absurd.
Tot plegat ens aboca a un futur distòpic com en les pitjors novel·les o pel·lícules on hi ha poca aigua i massa abusadors, i arribats a aquest punt, em torna a aparèixer la paraula que havia vist al cartell de la depuradora, i potser podria posar nom i cognom a molts impropis de dues potes.
En un estadi suposadament civilitzat de drets i deures caldria reconèixer i enfocar clarament allò que és natural i humà i allò que és, precisament, impropi. Mentrestant seguim amb uns drets proclamats que fem veure que recordem cada any per aquestes dates i uns deures que fem veure que no hem entès.
