…a l’oli, naturalment (¿o què es pensava?). Un dels plaers quotidians de la gastronomia mediterrània, símbol de frugalitat des de temps ancestrals, està a punt de convertir-se en una exquisidesa molt cara. Al preu que va l’oli, el d’oliva, t’ho has de pensar tres vegades abans de buidar el setrill alegrement damunt la llesca del pa torrat de l’esmorzar. No s’hi valen succedanis. Dins el meu ritual matiner, cap altre oli pot substituir el plaer que em proporciona el rajolí d’oli d’oliva extra verge (si és el dolç de l’arbequina, millor) regalimant pel pa. Després pel paladar. És un plaer de moltes capes: el sabor em remet a la rebotiga del cervell on hi guardo, amb la perfecció de la fibra òptica, les imatges de la mare preparant-me aquest humil esmorzar, que havia de prendre a correcuita, abans d’anar a escola. I en tornar, tres quarts del mateix, enriquit, això sí, amb una bona presa de xocolata. Aquest berenar, però, és mereix uns punts i a part…
Ho canta en Martí Pol: “Un bon tros de xocolata/ i un bocí petit de pa/ són la solució mes bona/ per berenar”. Citant el poeta, és ben clar que segueixo al rebost dels records. En una època on bollicaus, tigretons, donuts i altres ginys de la bollería industrial encara no havien fet acte de presència, introduint una nova moda de berenars. Tant de bo que aquesta moda passi. Com passa la vida. Pel que fa a servidora i els meus (possessiva sóc), seguim amb el pa amb xocolata, però amb variants. De vegades ratllem la xocolata i posem els encenalls damunt la torrada ruixada d’oli. Si la mandra no s’imposa, complac la meva neta barrejant a foc lent llet, nata líquida, ous, sucre i xocolata, deixant-ho refredar per estendre-ho sobre el pa, sense descuidar-me altre cop d’afegir-hi l’ara preuadíssim suc de l’oliva…
Fins aquí la tabarra amb tant de sucar. Si vostè encara és aquí, sabrà que, tafanera de mena, m’ho passo sucós sucant-hi pa. Al que convingui. I també a l’oli, malpensada. ¿A què responen els articles, sinó? I parlant d’articles i de l’oli. Torno al que deia en començar. Amb nous matisos, però. Si l’oli segueix pujant de preu, esdevindrà com mai l’ “or líquid “ que cantava el poeta Homer, i ens obligarà a canviar el refranyer (m’ha sortit un rodolí). ¿“De pa sucat amb oli” per definir una cosa mediocre o de poc valor? I ¿”Ha begut oli” o “L’ha perdut”? Mentrestant, a les Borges Blanques es posen morats.
