Que llarga se’m va fer l’entrevista que fa un parell de dies en Peyu va fer a una dona que ha publicat un llibre (que no és el mateix que ser escriptora) en l’encertadíssim programa La Renaixença. I no pas pel bon fer del presentador, que va aprofitar com va poder unes frases curtes que volien ser irreverents i demostrar en tot moment que l’emissora era una dona lliure i alliberada de motlles socials. No hi havia manera de mantenir un diàleg interessant i que entretingués l’audiència: si en un partit de tennis un dels jugadors s’entesta a fer cops de raqueta sense volta ni solta, el partit esdevindrà un avorriment i el públic acabarà mirant el rellotge. És exactament el que passava al públic convidat al programa, als col·laboradors que acostumen a reblar amb humor les sortides dels convidats, al propi presentador, que ja començava a lluir un somriure congelat, i als espectadors i espectadores del sofà de cada casa, que vam començar a rebufar en el moment en què la dona va etzibar sense cap avís que era neurodivergent. Els seus intents de lluir agudesa mental i trencament amb qualsevol sistema de valors provocaven l’efecte contrari, i més quan l’espectador de formació mitjana està una mica informat sobre l’origen i la història d’aquesta terminologia que ara ja sembla una epidèmia. I fins i tot arribava al patetisme mentre la convidada afirmava una i una altra vegada que ella feia el que li donava la gana. Tinc molt mala llet, repeteix fins que la llet queda agra; m’agrada molt anar a la meua puta bola, com si l’expressió no fos un calc del fucking anglès; soc una persona hipermegacuriosa, perquè clar, la paraula curiosa no s’entén prou.
Apoderar-se d’aquesta paraula –que només un professional de la psiquiatria podria emprar amb coneixement de causa– per captar l’atenció de qui escolta amb cervell neurotípic –que també en som una bona pila– no només és patètic sinó que pot resultar insultant. Definir-se i exhibir-se a un mateix com a membre d’un col·lectiu de comportaments fora de la norma pot donar el missatge que la resta som vulgars i adaptats al funcionament social majoritari, sense sentit crític, amb el cap cot i les orelles a sota del barret. Alguna capacitat crítica ens deu quedar malgrat el nostre tarannà badoc, perquè al llarg de l’entrevista el gairebé monòleg de la dona arrenca ben pocs somriures, i els silencis incòmodes es fan sentir per tota la sala. L’educació neurotípica, però, es torna a imposar i gràcies a deu (deu espectadors que escoltaven amb amabilitat) l’entrevista conclou amb un aplaudiment de cortesia. He d’admetre que la seua energia és desbordant, tot i que de vegades ratlla en la histèria. I que la seua vida ha estat tan plena d’experiències que la meua existència em sembla similar a la d’un parameci. És una dona gran que em podria representar. Però no m’ha ensenyat res. No parla des de la senzillesa ni l’entusiasme. No hi ha un bri d’empatia en el que explica amb pinzellades grolleres. És un personatge mediàtic més, que busca signar el seu èxit comparant-lo amb la vulgaritat de la resta apoderant-se d’un distintiu mediàtic també. És això el que em tira enrere: la necessitat de mostrar-se especial.
No fa gaire, una persona del meu àmbit laboral se’m va presentar dient: és que jo soc d’altes capacitats. Gràcies per la informació, però això ja ho hauràs de demostrar en resultats. O alumnes ja adults que demanen adaptació perquè van ser diagnosticats amb TDAH i son incapaços d’aplicar unes normes escrites bàsiques. Doncs ens hi haurem d’esforçar i fer que els nostres missatges escrits siguin això, missatges. Al cap i a la fi, i sense ànim de posar-nos transcendents, tots som éssers humans –introvertits o expansius, amb talents diversos o formiguetes– i el que ens hauria de moure és la responsabilitat davant la vida sortint de la carcassa típica o divergent. Contribuir a edificar el món, com deia Saint Exupéry (Tierra de hombres, 1939).
M’ha tocat escriure aquest article el dia ennuvolat de Sant Josep, que aquest sí que serà aviat un nom especial. La llum gris de la imatge que algú m’ha fet arribar ens acull sota el mateix cel.
