“Les muntanyes són la memòria del món», li fa dir a Plini el Vell (filòsof i naturalista romà) l’escriptora Valeria Luiselli en Principi, mig, fi. Magnífica novel·la. Tot seguit afegeix: “I és la Natura qui les va fer perquè subjectessin ben unides les parts interiors de la terra”. De ser així, és inevitable preguntar: ¿desapareix part de la memòria del món, en ser foradades i buidades les muntanyes? Extreure el que contenen pel progrés, o per cobdícia, ¿contribueix al daltabaix ecològic? En tot cas, les muntanyes que contemplo mantenen la memòria pètria de Acibella y Rabasón (los amantes de Benasque). Només conserven inalterables als qui són dignes de elles. Deixo enrere els paisatges de Cerler, causa de les elucubracions, i m’endinso en els carrers del poble per acomiadar-me, abans de tornar al pla. Sense l’enrenou dels estiuejants, les seves cases esdevenen el decorat que em permet rememorar en silenci les vivències de l’estiu…
Talment com les muntanyes, els seus murs guarden per a mi la memòria de l’estada al poble. Així, tot contemplant-los, el dia a dia pren sentit a través dels records. Visc del present. També de la memòria. M’emociona que el record de l’encant de les vacances a Cerler, repetides any rere any, sigui el regal còmplice que deixaré a la meva neta. Quan jo ja no hi sigui. Tant de bo! Caram Marisa, ¡marxar t’ha posat lúgubrement nostàlgica! ¿Has expandit les vivències del present cap al passat, tot imaginant el futur sense tu? Aquesta malenconia no és més que la consciència que el temps passa i s’ho enduu gairebé tot. ¡Qüestiona la memòria, dona! Sí? Som-hi: Estiuejar en aquest poble d’Osca em remet als estius, fa anys i panys a la Seu d’Urgell. ¿És possible recrear els paisatges físics i humans de la infantesa? ¿Rescatar-los de l’oblit? La memòria és selectiva emmagatzemant vivències. Sovint ens traeix. Crea falsos records. Que la memòria és l’Art d’Oblidar. I l’oblit la defensa contra la immensitat del passat, que deia un tal Borges…
Aleshores, m’aferro al present. Hauré d’esforçar-me en retrobar la concentració sobre temes urbans, engegant a fer punyetes nostàlgies estiuenques i vetllant per no caure en la demència senil. Quin rotllo, no? Per cert, ¿on he deixat el bloc de notes? On el boli? Les ulleres?… És de calaix que cal encreuar-me als mots creuats. ¿Menjar cues de panses, que deia l’àvia? ¡I un be negre!
