Ordenant els llibres de articulistes famosos, em surt una vella relíquia, Signo y viento de la hora, recull d’articles de José María Pemán. Repasso l’index i està farcit de títols suggerents. Un em crida l’atenció, El catalán, un vaso de agua clara, publicat l’any 1970. Vegin un tast: “Pienso que el primer problema del catalán como idioma, es el de calificarlo com ‘problema’. El catalán en sí no es un problema: es una evidencia. Lo que ocurre es que las evidencias cobran fisonomia contorsionada de problema cuando son manejadas por los políticos, ¡que esos sí son problema!”. L’autor retreia l’estultícia d’alguns procuradors de les Corts de l’època en atribuir al català el caràcter de ‘virus maligne’ per a l’estabilitat política, en ser ensenyat a l’escola. I, davant el dubte de si era una llengua o un dialecte, afegia: “Se es lengua cuando se tiene alojada en sus palabras una gran literatura. Nadie puede votar contra Verdaguer, Maragall o Segarra. Hay pueblos bilingües, eso es todo”. I ho deia un autor avui injuriat pel seu passat franquista. Les reflexions de Pemán exemplifiquen que les picabaralles entre el nacionalisme castellà i el català quant a la llengua venen d’antic…
¿La situació sociopolítica ha canviat perquè tot segueixi igual? que diu Lampedusa. ¿Per això batallem amb els mateixos temes? Fill de la seva època i les seves circumstàncies, José María Pemán y Pemartín (Cadis, 1897-1981), va donar suport a la dictadura de Primo de Rivera i a Franco, fets pels que ha estat condemnat a l’ostracisme i titllat de “feixista i i assassí”. l el seu nom i bustos retirats dels carrers. ¿Es fa ulls clucs a que el 1977 va firmar un manifest a favor de la legalització del partit comunista i que va abraçar a Rafael Alberti quan va tornar a Espanya?…
La memòria històrica, no sempre va de la ma de la investigació històrica. I aquesta ens diu que Pemán, per la via cultural, va evolucionar cap a lliurepensador (busquin a l’hemeroteca els seus lúcids articles). Qui no vulgui acceptar-ho dirà que va canviar de camisa, com si el canviar de parer no fos una actitud molt humana. ¿Això és bo o dolent? El dadaista Francis Picabia deia que “tenim el cap rodó per a què els nostres pensaments puguin canviar de direcció”. Així, als fanàtics ideològics que no estan disposats a canviar caldrà anomenar-los caps quadrats, no? Lampedusa té raó.
