Fa uns dies Sixena va tornar a l’actualitat fugaçment gràcies al requeriment fet pel Justícia d’Aragó per tal que el Govern d’aquella comunitat justifiqués el motiu del llarg tancament al públic del monestir. Un monestir que alberga —sembla que en unes condicions no gaire idònies— les 44 obres “rapinyades” al Museu de Lleida el 2017 a petició d’un jutge d’Osca. Unes obres adquirides legalment per la Generalitat, i que ens van arrabassar durant aquells 7 mesos d’indefensió en els quals es va aplicar l’article 155, un procediment, recordem-ho, activat pel PP i avalat pel PSOE-PSC. Us heu plantejat alguna vegada l’interès que, en el darrer segle, ha mostrat l’Aragó per aquest monument? No cal remuntar-se a l’any 1936, durant la Guerra Civil, quan els mateixos veïns del poble (segons queda ben palès en documents franquistes) van cremar el monestir. De fet, en un parell d’excursions que vaig fer al cenobi fa més de tres dècades, època en que les visites eren encara molt casolanes, els mateixos guies locals se sinceraven i comentaven anècdotes força sucoses referents a la “protecció” que havia tingut l’edifici religiós en anys anteriors. Per exemple, explicaven que “grups de joves hippies de la zona dormien per torns al monestir per tal de salvaguardar el poc que quedava, donat que no hi havia cap vigilància oficial i entrava qualsevol i s’enduia el que volia”. O que “abans teníem un guarda, però per la nit, quan sentia un soroll sospitós, corria a amagar-se en algun recó…”. Doncs sí, així tenien cura els amics aragonesos del seu estimat monestir.
Sessió: No iniciada
