Cuegen encara uns judicis de conseqüències negres i estrafolàries. Sobre Sixena explicaríem desventures medievals que amb una locució i una música adient podrien semblar un true crime d’època als canals de TV. Però la realitat, l’actual, supera la ficció i aquest és un exemple. No hi ha res pitjor per a una democràcia que una judicatura condicionada per politiqueries i discursos d’odi. No hi ha res pitjor per al patrimoni que aquells que només l’entenen com a botí o en fan un argument xenòfob. L’actuació d’una força militar exagerada dins d’un museu públic amb l’excusa d’una sentència provisional no és un mal guió de telefilm. És la mesquinesa magnificada que vam viure l’11 de desembre de 2017.
Mirem-ne els resultats: Un seguit d’obres d’art, restes d’un monestir reial de l’edat mitjana, que es conservaven amb garanties en espais adequats ara estan tancades en un indret que dubtem que tingui les condicions adients. Un patrimoni obert i cuidat a l’abast de tothom amb la consideració de bé públic és ara part d’una col·lecció privada i tancada a la visita. Unes peces que es van comprar per tal d’evitar-ne l’espoli o la desaparició són manllevades per un litigi en nom d’uns antics propietaris inexistents. Si el tema era que la venda no hagués estat correcta, s’haurien de retornar els diners emprats en la compra (molt més perquè eren diners públics). En el cas d’un traspàs ocasionat per una sentència, s’hauria hagut de compensar la despesa efectuada en la restauració, conservació, estudi i difusió de les obres, una despesa també de diner públic. Mentrestant tenim un Museu magnífic que arrossega un mal fat immerescut. I encara pitjor: un veïnatge malmès que no es deixa recosir i una comunitat territorial històrica sense explicar.
El valor dels béns patrimonials no el dona la seva propietat. En ells reconeixem la generositat dels segles que ens permet apreciar-los tantes generacions després. Alguns s’entesten a no entendre-ho i continuen fent-nos la guitza. Però allò que fa uns anys ens indignava ara és habitual. Insults, fraus i mentides són utilitzats per a l’argumentari d’aquesta disputa o qualsevol altra. L’art, el patrimoni, la llengua, la història són utilitzats com armes per trinxar l’adversari i per blanquejar els abusadors. Tenim nou culebrot als jutjats, però els consellers diran que si complien un mandat n’incomplien un altre. És el que hi ha. Ens cansa, no resol res ni ho deixa millorar. Per cert, Lluís, espero que ens veiem aviat.
