Viatjo a Barcelona amb bus. Una senyora es posa la mascareta en un acte de responsabilitat però tota l’estona parla en veu alta amb el mòbil. El respecte i el silenci no li deuen semblar responsables. Un home gran saluda i parla amb tothom, costum d’abans, i al maleter dos gatets suporten la calor com a viatgers de tercera. A l’Estació del Nord una dona de la neteja escombra el terra i dues joves ni s’inmuten quan els demana pas. La vida de vegades és un femer brilli brilli. Arribo a Bellvitge, un formiguer d’ànimes atabalades en trànsit, de vegades la vida s’atura. Veig les imatges del supervivent de l’incendi de Vielha, enfilat a la teulada demanant ajuda, de vegades la vida crema i despulla. Torno al bus, una adolescent es grava en video amb els peus al seient i fent morrets, i dues inmigrants informen, com abans feien les padrines, a un turista que busca una andana. La ciutat és una selva amb gent guapa i estúpida, un scroll de glamour i imbecilitat. Hem tardat una hora en creuar Barcelona. La vida de vegades és un six-seven. Mentre acabo d’escriure aquest text m’assabento de la mort del company Antonio Megías. La rialla més bonica de Ponent, com diu Susana Ariño. La vida de vegades és una merda. Descansa en pau.
Sessió: No iniciada
